Els esdeveniments dels darrers dies en l’escenari polític català posen múltiples nous dubtes sobre la taula. Un dels principals interrogants és conèixer què s’espera que aportin unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Els catalans hem passat moltes vegades per les urnes i la resposta ha estat reiterada: la foto del 21 de desembre del 2017 probablement no es mourà d’una manera tan significativa en el camp independentista com per permetre que un únic dels partits que es disputaran la presidència de la Generalitat pugui imposar els seus criteris als altres sense altres dependències. La diversitat del ventall polític català és tan àmplia que requerirà, de moment, acords indefugibles entre diferents.
La majoria parlamentària que l’independentisme busqui en els propers comicis no només ha de tenir la mirada posada en el mateix objectiu ulterior, que en aquest cas és la separació de Catalunya d’Espanya, sinó també en els objectius diaris que han d’obrir camí per assolir aquesta fita. Si aquesta majoria no construeix un marc unitari l’horitzó de la República que, com va dir el president Quim Torra en la seva declaració institucional anunciant el divorci amb ERC quedaria cada cop més lluny, corre el risc ja no d’allunyar-se sinó de desaparèixer.
Un objectiu final clar requereix que tots aquells que el comparteixen també caminin plegats en el recorregut. La idea la va resumir gràficament Jordi Turull dilluns en la seva compareixença a la comissió del 155 al Parlament fent referència a la teoria del replà i la necessitat d’aplegar energia per obtenir més força. No és cap secret. No és cap descobriment i tampoc hauria de ser difícil arribar a la conclusió que correspon al que és lògic. Si no és possible aquesta concentració d’energia el que s’aconsegueix és només la dispersió. Si s’arriba a la conclusió que no hi ha un acord possible per un full de ruta compartit aleshores s’haurà d’assumir que l’objectiu plantejat és irreal i es podrà prendre una decisió important: deixar de marejar la perdiu.
