Diuen que fa unes setmanes, preguntat pel procés sobiranista català, l’expresident José María Aznar va respondre que l’acció del govern espanyol no seria determinant per aturar-lo, atès que ell està convençut que les divisions internes dels catalans seran suficients per fer descarrilar el procés. L’espectre de la divisió interna catalana no és nova i sempre ha donat excel·lents resultats a la metròpoli. La metzina de la divisió és, de fet, l’única arma que pot frenar un poble unit, que alhora és l’única arma que tenim els catalans. Conflictes vells, armes velles.
Hem de ser molt conscients que els dos grans partits espanyols ens tenen la mesura presa i l’han explotat permanentment. Quan l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero va pactar l’Estatut amb el president Artur Mas ens estava dividint. Quan el PSC va recolzar les esmenes del PSOE contra l’Estatut ens estava dividint. Quan Josep Antoni Duran Lleida diu que dóna suport al dret de decidir però que arribat el cas demanaria el vot negatiu, ens està dividint.
En aquesta ocasió, els nostres adversaris en aquest procés utilitzen alguns acceleradors de la divisió. D’una banda, els serveis legals i policials de l’Estat destapen tots els casos possibles de corrupció política. Em sembla bé i em sembla imprescindible, però no deixa de ser curiós que n’hi hagi tants en aquest precís moment polític. Alhora, aquests mateixos serveis legals de l’Estat tanquen discretament amb un pacte un cas de corrupció que afecta, ai las!, un polític que torpedina el procés: el cas Pallerols. Casualitat? Crec que no. També diuen que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), instal·lat a Barcelona en un edifici residencial del ministeri de Defensa, vol captar sobiranistes per tal de fer-los treballar per revertir el procés.
Tot això, sumat al tacticisme habitual dels partits catalans i a la secular divisió fratricida catalana fruit del nostre nul sentit d’Estat, provoca que l’amenaça de la divisió interna sigui més forta que mai. Per exemple, Foment del Treball, amb el senyor Gay de Montellà al capdavant, intentarà trencar el procés d’aquí pocs dies. Alguns entorns socials també focalitzen interessadament la responsabilitat de la crisi econòmica en el Palau de la Generalitat i no pas en l’espoli fiscal que ens dessagna. Res de tot això és casualitat i pensar-ho és adoptar una actitud pueril i irresponsable.
