Més enllà de l’onada de sarcasme a les xarxes socials, el fet que la Guàrdia Civil i un jutge instructor hagin detingut una vintena de persones basant-se -entre d’altres ficcions- en 10.000 soldadets de plom de l’exèrcit rus és una mostra, inequívoca, del respecte que els mereix l’opinió pública espanyola. Invocar una amenaça ridícula, no gaire més probable que una invasió extraterrestre, deixa molt clar que ni el cos político-militar espanyol, ni el jutge a qui s’adrecen tenen cap mena de por a ser fiscalitzats pels mitjans de comunicació de Madrid ni, encara menys, pels ciutadans que els consumeixen. Els deu mil russos de paper, que van prendre corporeïtat en una impressora de caserna i una de jutjat, arruïnarien més d’una carrera professional a qualsevol democràcia europea. A Espanya, no. Ni tan sols encara que l’operació porti un nom en homenatge a una batalla en que les tropes falangistes/nazis van derrotar soldats russos de veritat a la Segona Guerra Mundial.
La segona certesa que es desprèn de l’operació és que l’opinió pública catalana, que sí reacciona, els importa un rave. Els autors d’aquesta novel·la russa, per tant, tenen clar que, d’una banda, els mitjans de Madrid evitaran fiscalitzar-los i multiplicaran, disciplinadament, el missatge policial i, de l’altre cantó, els de Barcelona s’indignaran i els criticaran, però com que només s’adrecen a l’opinió pública catalana i aquesta és ignorada poden prescindir-ne perfectament.
Tot plegat dibuixa un escenari que llisca ràpidament cap al colonialisme ideològic, on l’Estat és llunyà i es desentén dels pobladors -que no ciutadans- dels territoris exteriors a la metròpoli. Un sistema que només es pot perpetuar des de la coacció i l’assetjament constant a les estructures polítiques i socials, contínuament escapçades.
1 
