Pedro Sánchez s’ha ficat tot sol dins la ratera que ell mateix ha creat. El seu govern va ser el que el que més tard va reaccionar a l’amenaça del coronavirus, tot i les imatges i informacions que arribaven primer de la Xina i, després, d’Itàlia. Tot seguit, va convertir una pandèmia en un conte infantil, utilitzant sempre un to estúpidament paternalista i posant els militars en primer pla, com si el virus s’hagués d’eliminar a trets o com si la bandera espanyola pogués utilitzar-se com a vacuna. Tot ha estat confús, amb un 155 sanitari que no ha servit per a res més que per comprovar la incompetència del ministeri corresponent, incapaç de proveir del material adequat ni tan sols al personal sanitari de primera línia.
Per si fos poc, Pedro Sánchez ha deixat amb un pam de nas els partits que el van investir, als que ignora olímpicament, i ara exigeix el suport del PP per allargar un estat d’alarma que limita seriosament els drets de la ciutadania. Un fet que deixa clar que el gir autoritari i el centralisme extrem són pura improvisació i que ni tan sols havien estat pactats prèviament amb la dreta espanyola. De cara enfora, al govern espanyol no li queda més opció que pidolar als països -solvents- del nord i esperar que la vacuna arribi a temps per salvar la temporada turística de 2021.
Ni Sánchez ni els seus vicepresidents, Podemos inclòs, no han fet ni una sola declaració -ni una!- que permeti pensar que en algun moment es pot reprendre qualsevol tipus de diàleg amb el Govern català. Al contrari, han menystingut la Generalitat a consciència, fins el punt que tant el PSC com els comuns es passen el dia reclamant als independentistes que es rendeixin al seu espanyolisme de caserna i cornetí. En definitiva, que al nombre final de morts pel coronavirus caldrà afegir-n’hi un; l’esquerra espanyola.
