Fa uns mesos, en una xerrada cordial a Madrid -just abans de la investidura de Pedro Sánchez- em va sorprendre que els meus interlocutors, tots ells progressistes espanyols, estaven convençuts que els presos polítics catalans serien alliberats de forma ràpida un cop es materialitzés el nou govern d’esquerres. Òbviament, no ha passat i, de fet, el govern més progressista del món mundial s’ha comportat en el dossier català exactament igual que ho hauria fet Mariano Rajoy. Progressistes? Repressió i prou.
Però les represàlies vigents no estalvien el vell combat paral·lel contra la llengua catalana. Aquesta setmana el Tribunal Suprem (TS) ha tornat a situar-se en la punta de llança del nacionalisme espanyol amb una sentència que imposa el castellà en les comunicacions oficials entre els governs del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. Un fet ridícul que ha generat la insòlita resposta coordinada dels tres governs, que han saludat amb un “bon dia” comú. La paradoxa és que la imposició lingüística del TS ha fet visible la voluntat i la determinació de les institucions de l’àrea lingüística del català.
En definitiva, no hi ha un sol indici que el govern Sánchez-Iglesias estigui disposat a dialogar sobre res. Ni que les institucions madrilenyes hagin obert una treva imprescindible per plantejar-se una negociació política mínimament viable. Felipe González i Joan Carles I marquen els límits de la democràcia espanyola.
