Divendres, TV3 va tornar a estar enmig d’una polèmica, en aquest cas per un gag del Polònia. Espectadors –no sabria dir si eren molts, tenint en compte la gran audiència que té el programa, però sí prous per provocar soroll a la xarxa– es queixaven de l’esquetx protagonitzat pel personatge del president Torra. Hi veien manca de respecte i mal gust. Alguns hi atribuïen una intencionalitat política. I encara n’hi havia algun que criticava el gag tot i admetre obertament que no l’havia vist.
Els límits de l’humor són un debat etern i per salut democràtica s’haurien de reduir al mínim, tant com sigui possible. Polònia és un programa de sàtira política i ha de tenir un punt àcid perquè tingui sentit. No pot agradar a tothom i és possible que a vegades una part dels espectadors no percebin una escena com l’han pensat els creadors. L’equip del Polònia estava perplex divendres, perquè entenia que el gag denunciava la situació injusta en què es troba el president. Assegurava que no estava pensat per criticar-lo o menystenir-lo.
És possible que en determinats moments ens agradi més o menys un gag, però l’humor és necessari i la sàtira política té una funció de la qual no podem prescindir. Una altra qüestió és si grinyola que aquest gènere es faci en una televisió pública, finançada en gran part amb diners públics, precisament per la plena llibertat que requereix. Però ara mateix, a Catalunya, és això o res.
És un dilema que té TV3 en molts aspectes. El fet que la indústria audiovisual sigui tan escassa a Catalunya obliga la televisió pública a fer tots els papers de l’auca: li demanem informatius, documentals i reportatges d’alt nivell, volem que s’ocupi de les funcions d’una televisió institucional, i alhora que faci de televisió comercial, amb programes de qualitat però amb èxit d’audiència, i que aconsegueixi vendre sèries –com va passar amb Merlí, a la qual tampoc no se li van estalviar crítiques–, que faci cultura i que faci entreteniment, que busqui anunciants per no haver de gastar tants diners públics, però que no travessi segons quines línies. I que faci sàtira política ma non troppo… I dos ous durs.
