Un daltabaix de les dimensions del què estem vivint no només deixarà un trauma social -i personal, entre les famílies afectades-, sinó que haurà forçat canvis que, en alguns casos, perviuran en el temps. Moltes empreses fa setmanes que estan teletreballant, una possibilitat que, en molts casos, era vista com una opció teòrica i llunyana que semblava molt difícil d’implementar. Les organitzacions humanes generen engranatges entre persones que una pantalla no pot reproduir, però també és cert que les telereunions acostumen a ser molt més breus i concises que el model tradicional. A partir d’ara, caldrà avaluar si l’intercanvi presencial afegeix valor o no, una pregunta nova en la majoria de les empreses.
També caldrà repensar l’espai públic, en general, i el nostre en particular. Les solucions egoistes dins de cada frontera indiquen que l’estat nacional ha tornat amb força i això, referit a Espanya, vol dir autoritarisme i militarisme. La Catalunya política ha de repensar l’estratègia tenint molt en compte que l’economia i la societat hauran quedat exhaustes durant un periode de temps inevitablement llarg. Una possibilitat és col·laborar en la caiguda del règim borbònic de Madrid, però l’èxit no és segur i els possibles aliats de l’esquerra espanyola són tan poc fiables com el 1931 o el 1978. Hi ha d’haver propostes noves i lideratges orientats cap al futur.
I, entre moltes altres coses, s’ha de fer una proposta sanitària de país, clara i transparent. El desastre de deixar els sanitaris a la intempèrie i sense equipaments és espanyol, sí, però també català. No hi ha mascaretes per la incompetència de Madrid, efectivament, però també per la manca de previsió de la Generalitat. La millor manera d’acabar amb la demagògia són l’eficiència professional i les garanties socials.
