El president Torra, carregat de raó, és qui més insisteix en el que ell anomena una “resposta de país” a la sentència contra els líders independentistes empresonats. Però, per ara, ningú no defineix ni què és una “resposta” ni quines característiques la fan “de país”. Com a màxim s’esmenta una crida genèrica a la mobilització al carrer -més en la línia del plany, que no de la política- i una difusa idea de convocatòria d’eleccions avançades, sense cap novetat que les faci diferents a les del 21 de desembre de 2017. Pel que fa a la consideració “de país” tampoc no hi ha cap idea que desbordi la tradicional incògnita de si Ada Colau s’afegirà a la capçalera o es limitarà a donar-hi suport i enviar-hi a algun dels seus delegats per a afers independentistes, tipus Asens, si és que encara en sobreviu algun a l’Ajuntament.
En qualsevol cas, es poden donar per descomptats alguns actius importants. La resposta popular serà massiva -i això no és una dada menor, després de tants anys de mobilització- i aquesta vegada s’hi afegiran institucions socials impossibles d’imaginar al carrer fa poc temps, com la Cambra de Comerç de Barcelona (i les d’altres llocs) i un sindicalisme independentista d’influència creixent, a més de col·legis professionals i entitats molt diverses. Quantitativament, la pressió es mantindrà. Qualitativament, creixerà. En aquest sentit, serà una mica més de país.
Però una resposta no és una proposta. L’independentisme ha de plantejar-se una estratègia creïble i unitària, amb acords i objectius. I, a partir d’aquí, emplaçar, d’entrada, a l’unionisme català a oblidar-se dels tribunals i a posar sobre la taula la seva Catalunya. Perquè sense proposta no hi ha resposta, només lament i impotència.
