De la resposta a la proposta

"Per ara, ningú no defineix ni què és una 'resposta' ni quines característiques la fan "de país"

El president Torra, carregat de raó, és qui més insisteix en el que ell anomena una "resposta de país" a la sentència contra els líders independentistes empresonats. Però, per ara, ningú no defineix ni què és una "resposta" ni quines característiques la fan "de país". Com a màxim s'esmenta una crida genèrica a la mobilització al carrer -més en la línia del plany, que no de la política- i una difusa idea de convocatòria d'eleccions avançades, sense cap novetat que les faci diferents a les del 21 de desembre de 2017. Pel que fa a la consideració "de país" tampoc no hi ha cap idea que desbordi la tradicional incògnita de si Ada Colau s'afegirà a la capçalera o es limitarà a donar-hi suport i enviar-hi a algun dels seus delegats per a afers independentistes, tipus Asens, si és que encara en sobreviu algun a l'Ajuntament.

En qualsevol cas, es poden donar per descomptats alguns actius importants. La resposta popular serà massiva -i això no és una dada menor, després de tants anys de mobilització- i aquesta vegada s'hi afegiran institucions socials impossibles d'imaginar al carrer fa poc temps, com la Cambra de Comerç de Barcelona (i les d'altres llocs) i un sindicalisme independentista d'influència creixent, a més de col·legis professionals i entitats molt diverses. Quantitativament, la pressió es mantindrà. Qualitativament, creixerà. En aquest sentit, serà una mica més de país.

 

Però una resposta no és una proposta. L'independentisme ha de plantejar-se una estratègia creïble i unitària, amb acords i objectius. I, a partir d'aquí, emplaçar, d'entrada, a l'unionisme català a oblidar-se dels tribunals i a posar sobre la taula la seva Catalunya. Perquè sense proposta no hi ha resposta, només lament i impotència.

 

Comentaris