Com totes les malalties, el coronavirus és un drama humà. I, com totes les epidèmies, significa un impacte social i econòmic que, almenys en els casos més greus, acaba generant canvis perdurables. La grip espanyola de 1918/19, d’una virulència extraordinària, va causar 1.554 morts només a la ciutat de Barcelona, segons l’Ajuntament de l’època, i va superar la mortalitat de la pesta negra que havia arrasat Catalunya i Europa el segle XIV. Aquella grip es va escampar per tot el món en només un parell d’anys i va obligar les institucions públiques, per primera vegada, a assumir la responsabilitat de les condicions sanitàries en què vivia la societat de l’època. En alguns aspectes, aquella pandèmia és l’impuls inicial del sistema sanitari públic.
Un segle més tard, el coronavirus torna a plantejar una amenaça global. D’una banda, el coneixement científic sobre els virus ha progressat moltíssim, fins el punt que ningú no dubta que en un termini màxim d’un parell d’anys hi haurà una vacuna disponible. Per contra, la facilitat de moviments de població ha fet una corba de contagis espectacular. Però, més enllà d’això, caldrà veure quins són els sectors socials que pagaran la major part de la factura econòmica. D’entrada, els professionals sanitaris corren risc de desbordament, fins el punt de qüestionar si són suficients els recursos que s’hi destinen. En aquest sentit, la reflexió serà obligada.
Però hi ha més perjudicats. La ralentització de l’economia preserva el sector públic, però condemna les franges més vulnerables de privat que, alhora, són la principal font d’alimentació dels serveis públics. Un cercle viciós que no pot condemnar una part per una pandèmia que afecta al tot.
