Colau, entre el pacte i la paret

"Pels pactes, els interessos que compten són els dels individus que han decidit entroncar els seus destins personals (i materials) amb la política a través dels anomenats partits polítics"

Durant l’última escaramussa electoral per decidir qui remenarà les cireres als ajuntaments es va fer un ús abundant de les referències televisives per parlar de la cursa política. Més encara perquè el cicle electoral va córrer en paral·lel al desenllaç de “Joc de troncs”. En definitiva, la sèrie d'HBO parla d’un dels temes més apassionants de la història de la humanitat: les lluites pel poder que, com tothom ja sap, sempre són i seran acarnissades, o no seran. I així la realitat segueix sense defraudar-nos, el combat de Barcelona es presenta com un dels més apassionants per tot el garbuix de factors que hi entren en joc. Al final la política, també la nova, ja és això: un xou que la majoria veiem en qualitat d’espectadors amb capacitat d’intervenció (limitada) cada quatre anys. Llavors ens toca escoltar promeses poc convincents durant 15 dies per part de polítics fent-te la pilota.

Ara mateix, a Barcelona, per part de molts, per part de tots i per part d’uns pocs hi ha moltes coses a guanyar, potser les mateixes que hi ha a perdre. En tot cas, també hi ha moltes coses a trair. Tot plegat fa molt més interessant l’argument d’aquest culebrot, que cadascú pot interpretar a la seva manera, fent càlculs a partir de les seves pròpies fílies i fòbies. Ni els mateixos protagonistes de la història podran controlar com descodificarà la ciutadania els seus gestos, moviments, actituds i decisions. El que per a uns serà acríticament beneït, per altres serà ferotgement condemnat. Ada Colau, preocupada per mantenir l’àuria d’alcaldessa-messies impol·luta que només respon als interessos del seu poble, s’ha convertit en l’eix sobre el que pivoten mil-i-un interessos. I en política els que compten, abans que els de la gent, són els interessos de tots aquells individus que han decidit entroncar els seus destins personals (i materials) amb la política a través dels anomenats partits polítics.

La principal revelació del serial barceloní és que aquells que es presentaven com els protagonistes de la “nova política” en realitat no són més que els figurants d’una forma diferent de fer el de sempre, responent als interessos de sempre. Els que criticaven els acords cuinats en despatxos, han acabat ordint estratagemes amb líders d’opinió a porta tancada en reservats de restaurants. Perquè el 26-A es va escoltar el poble parlant a les urnes, però després els polítics escolten a qui els hi sembla i a més amb la tranquil·litat que tot el que facin pot acabar tenint la seva justificació. El braç mediàtic que els agombola ja s’encarregarà de rentar-nos el cervell i perquè assumim que tot el que fan ho fan amb bones intencions.

“Tot el que fem ho fem per la gent”, repetien en aquesta darrera campanya Xavier Trias i Artur Mas. És una frase fantàstica per, en temps de pactes, repetir-la i pensar-hi.

 

"Tot el que fem ho fem per la gent"

Segur?

 

Comentaris