“Un dels dèficits que té la sanitat publica és un sobrecost amb la gent que ve a Catalunya per intervenir-se“, diu el Síndic de Greuges. Una frase de 107 caracters. Un fenomen ben conegut per al qual fins i tot hi ha un terme específic: “turisme sanitari”. En general, aquest tipus de pacients s’orienten cap a la sanitat privada i, de fet, hi ha una marca promocionada des de l’Agència Catalana de Turisme i Turisme de Barcelona que, sota el nom de Barcelona Medical Destination fomenta la difusió internacional dels serveis mèdics d’aquest país. Venen, s’operen, paguen i se’n van. I si tenen temps i ganes, veuen la Sagrada Família.
Però també hi ha pacients que provenen d’altres territoris de l’Estat espanyol, atrets pel prestigi dels hospitals públics catalans. És una variant del turisme sanitari que s’acaba compensant entre comunitats autònomes. El fet, però, és que si a una capacitat financera molt limitada s’hi suma el dèficit fiscal crònic, el resultat és que aquest flux no li fa cap favor a la sanitat catalana. Aquest fenomen no nega les retallades, com les retallades tampoc no neguen que això sigui una realitat. Tant se val. L’espanyolisme automàtic ha flairat sang mediàtica i ha acusat Ribó de supremacisme i xenofòbia, els seus insults favorits.
El més significatiu és el discurs cayetanista de l’esquerra catalanoespanyola, sobreactuat per intentar tapar que l'”a por ellos” no és, només, catalanofòbia de taverna sinó política d’Estat. Una estratègia planificada i aplicada per les institucions de Madrid i atiada des del seu entorn mediàtic. Pobra esquerra, quan porta l’adjectiu d’espanyola.
