La setmana ha estat internacionalment parlant fructífera. Hem conegut la resolució del Tribunal Europeu dels Drets Humans de la Unió Europea amb un dictamen que convida a revisitar el que va passar el setembre i l’octubre del 2017 a Catalunya. En definitiva, aquesta resolució ve a confirmar que a Catalunya no hi va haver cap revolta ni revolució ni insurrecció perquè en realitat el que es va aplicar va ser la llei del règim en vigència, és a dir l’espanyol.
No seria temerari dir que la resolució d’aquest tribunal podria servir per anul·lar el que el Tribunal Suprem intenta sí o sí endossar al líders dels independentistes: la insurrecció violenta. Si la pretesa revolta hagués estat efectiva hi hagués hagut trets, morts i el balanç que faríem d’aquells dies no serien per a la majoria dels mortals innocus en el sentit físic del terme. Però és que no n’hi va haver de revolta. Aquest és el gran drama d’aquesta causa.
En tot aquest procés judicial no es repeteix prou una idea bàsica d’aquella mobilització i quin era el seu objectiu principal: es tractava de la defensa d’un referèndum, d’unes urnes i unes paperetes, en les quals els votants estaven convidats a pronunciar-se amb un “sí” o un “no”. Així doncs és que el 20-S s’allunya molt del que entendríem per una insurrecció o revolució perquè el fi no era la imposició d’una opció sinó decidir-ne democràticament una.
Això, però, no treu que l’independentisme ha de reflexionar i avaluar perquè les coses van sortir malament. Si es pretenia arribar a la independència a cost zero saltant de llei en llei, l’objectiu no es va assolir. Si es volia forçar la intervenció internacional, el càlcul fet ha resultat fatal. Es torna a confiar massa en què en l’escenari internacional la causa té totes les de guanyar, però no es pot perdre de vista que abans que la catalana hi ha centenars de causes internacionals que fa temps que s’exclamen reclamant que els seus interessos siguin escoltats. I així segueixen, per dècades. La carta internacional s’ha de jugar, però no ho és tot. El dictamen del grup de treball de l’ONU és important, però no és lamentablement la solució.
