Al revés de les nines russes, el govern de Pedro Sánchez ha anat posant el problema gran de Catalunya dins d’un envàs cada cop més petit, arribant a una miniaturització tal que a hores d’ara un conflicte que ha mobilitzat la societat catalana com mai -i que ha estat reprimit des de Madrid com sempre- queda reduït a una microcompetició entre Ciutadans i ERC per veure qui és l’elegit en cata votació per fer de partit frontissa en favor dels interessos del PSOE. S’han acabat les manifestacions, els referèndums, Urquinaona i el Tsunami Democràtic i ara només queda l’anècdota de si retornen una mica o gens de l’autogovern que ha liquidat el 155 sanitari. De la independència a la cogovernança en la desescalada en només dos anys i mig.
Arribats aquí, què podria posar damunt la taula la part catalana en una hipotètica -i ja improbable- taula de negociació? En realitat, res. Per això cal reconstruir l’estructura interna de les organitzacions socials que van posar contra les cordes l’Estat espanyol i s’ha de tornar a establir una estratègia conjunta clara i factible. D’això ha d’anar la pròxima campanya electoral que, a més, ha de tenir una proposta per a la reconstrucció d’un país devastat per una crisi econòmica de dimensions encara incalculables a hores d’ara.
I si algú vol retornar al peix al cove, que ho digui. I si no, que expliqui cap a on marquen els seus objectius a curt, mitjà i llarg. La societat catalana no ha empetitit les seves ambicions, no és moment per a polítics petits.
