A Catalunya hi havia deu caixes d’estalvis territorials, que vertebraven el territori i van fer una funció financera i social importantíssima al llarg de més d’un segle. No en queda cap. Personalment -i durant dècades- vaig tenir com a entitat principal a Caixa Terrassa, que després va passar a Unnim (un acord fugaç entre les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu) i va acabar al BBVA. Un bon dia a l’oficina del banc del passeig de la Castellana no localitzaven el compte de Comunicació Vinària (l’empresa editora de Vadevi) perquè el programa l’havia rebatejat com a Comunicación Vin Ria, castellanitzant la primera paraula i liquidant la “à” per culpa de l’accent greu. Allò va ser la gota.
Ara el sector financer es mou. Moltíssim. CaixaBank ha absorbit Bankia, conservant una posició de preeminència, amb marca i majoria al Consell. I no ha anat a Madrid. Això i els 560 milions d’euros que destina cada any en projectes socials de la Fundació fan que CaixaBank sigui diferent -és a dir, millor- que entitats com, per exemple, el Banc Santander o l’esmentat BBVA. Al Banc Sabadell tampoc no han castellanitzat res. Se’ls podrà criticar tant com es vulgui -i hi ha motius perquè formen part d’un sistema políticofinancer bloquejat i extractiu-, però no són el mateix. Com també tenen un paper positiu realitats com Caixa d’Enginyers o Caixa Guissona, entitats de dimensions reduïdes, però nítidament catalanes.
I ara coneixem projectes com Bnc1O, interessantíssim, així com la Cooperativa Catalana de Serveis Financers, ètica i catalana. I, molt especialment, Onze Banc Català, de lluny el projecte més ambiciós. Per si li serveix a algú, puc donar fe de la professionalitat, la integritat i el compromís nacional de Natàlia Cugueró, la directora general del nou banc. Hi ha moviment, dèiem, i en gran part s’escapa del control de Madrid.
