Perpinyà ha estat una mena de zona zero de l’independentisme. Un punt de trobada i de certa reconciliació, que no d’unitat, després de setmanes especialment convulses entre JxCAT i ERC. De fet, entre el Puigdemontisme i el Junquerisme, entre dues formes prou diferents, probablement irreconciliables a curt termini, d’entendre el moment polític i l’itinerari a seguir per arribar, això sí, a la mateixa destinació. El president a l’exili ha fer una crida a rearmar-se per afrontar la lluita definitiva amb l’Estat apostant per la via internacional, i el vicepresident Junqueras, a través d’un vídeo, ha insistit en la via interna del diàleg amb Madrid.
No és cap novetat, però posa les cartes sobre la taula. Clarifica estratègies i punts de partida a les portes d’una nova convocatòria electoral a Catalunya, de manera que els electors independentistes puguin triar, i si l’aritmètica així ho determina, que els pactes es facin amb llums i taquígrafs. Perpinyà també asserena els ànims i carrega les piles de l’independentisme persistent, el del carrer: la d’aquest dissabte a la Catalunya Nord és la fotografia d’una victòria del republicanisme i d’una derrota d’un Estat que reprimeix la dissidència política a l’Europa del segle XXI. És cert que només és una petita victòria, insuficient per guanyar, però aporta llum a la foscor en tant que confirma l’encert del binomi exili-presó per mantenir viu el conflicte polític i la possibilitat d’obtenir una victòria democràtica. Precisament per això l’absència de la CUP ha estat una molt mala notícia.
A partir d’aquí, els líders independentistes i els seus partits estan obligats a explicar si treballaran per tenir el poder en una Catalunya autonòmica endolcida per un nou ‘talante’ del PSOE, o si per contra, se centraran a trobar punts de trobada de dues estratègies, diàleg i confrontació democràtica amb l’Estat, que no són necessàriament incompatibles, per continuar el camí cap a la independència.
