Crida l’atenció la tranquil·litat d’esperit amb què Pedro Sánchez s’ha desempallegat dels partits que el van fer president. Aparentment, el govern més progressista del món basa el seu menyspreu respecte els antics socis d’investidura en la falta d’alternativa, un fet aritmèticament incontrovertible. Per això el PNB i Gabriel Rufian es desesperen recordant al PSOE i Podemos una obligació de diàleg que des de la Moncloa desatenen sistemàticament. La regressió fins a les delimitacions provincials -ignorant no ja les autonomies, sinó fins i tot les regions sanitàries- ha deixat clar que l’estratègia del govern Sánchez-Iglesias és arrossegar el PP cap a posicions ‘d’Estat’, amb una cobertura tàctica que arriba fins a la FAES.
La crisi sanitària i el daltabaix econòmic que s’acosta són elements fonamentals que estan essent utilitzats, de forma desvergonyida, pel govern de Madrid per rebaixar al mínim el marge d’autogovern de Catalunya, a partir d’un nou café para todos rebaixat fins deixar els governs autonòmics en simples delegacions territorials del poder central. Tot gràcies a la combinació de l’emergència social i la vella martingala socialista del ‘si tu no hi vas, ells tornen’. El PSOE busca la col·laboració gratuïta, simultàniament, de la dreta espanyolista i dels diputats catalans i bascos. On és la boleta?
Tot plegat invalida l’estratègia pactista d’una part de l’independentisme català, que comença a retirar-se del front progovernamental. “Quant els importa la legislatura?”, deia Gabriel Rufian, quan la pregunta correcta és si els importa el més mínim establir alguna mena de diàleg amb Catalunya.
