Des de pràcticament els primers moments de l’anomenat procés, la crisi política i institucional entre Catalunya i Espanya ha tingut una dimensió internacional molt important. De fet, és el que correspon a un problema de dimensions continentals, on es posa en entredit des del concepte de ciutadania europea fins a drets bàsics com el de la llibertat d’expressió o de participació política. L’independentisme català ho ha tingut clar des del principi –i, en part, d’aquí que disposi de més simpaties per part de l’opinió pública europea que no pas els poders de Madrid-, però en els últims anys (després del desastre reputacional de l’1-0, bàsicament) l’Estat s’hi ha posat, destinant-hi recursos molt importants.
Tot i així, la propaganda oficial ha tingut ben pocs èxits. Ambaixadors prepotents, ministres mentiders, i argumentaris imperialistes han fet encara més antipàtica la causa de les sempre cridaneres elits madrilenyes. Entre els ciutadans europeus no hi ha un especial apreci per les demandes catalanes, però se’ls fa incomprensible que la resposta de Madrid a unes mobilitzacions espectaculars i sostingudes en el temps sigui, exclusivament, la repressió i la represàlia.
L’últim instrument de descrèdit és el propi Josep Borrell, promogut al càrrec d’Alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. Borrell és un nacionalista exaltat, que no té vergonya de dir que “la violència és la comadrona de la Història” quan aquesta l’han exercit els exercits imperials espanyols i, per contra, acusa l’independentisme català d’una violència que van exercir, únicament, els cossos armats enviats des de Madrid. Borrell promet dies de glòria per als que veuen una continuïtat històrica clara entre la llegenda negra espanyola i l’autoritarisme actual de Madrid.
