La percepció que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, fa el que li dóna la gana té fonament. Amb la seguretat que, per molt que faci, no li aplicaran mai un 155. Discuteix de tu a tu amb l’Estat. Potser perquè en forma part i, en segon terme, perquè té un suport social considerable, més combatent que convençut.
És una altra manera de fer les coses. Per descomptat, més efectiva que el somicar constant de Sant Jaume o que les resolucions de traç gruixut i ineficaces del Parlament de Catalunya. La cambra catalana ha estat una institució amb una Mesa de pell fina que no s’ha fet respectar permetent convertir el saló de plens en un abocador d’astracanades i de joc brut.
No sé si a la majoria sobiranista li cal una Ayuso que desafiï l’Estat sense tanta fanfàrria, moralina i discurs. Però sí que sembla evident que un president català –diguin el que diguin, amb fer autonomista– no li permetrien la xuleria. O potser sí, perquè tampoc sembla que ho hagi/n intentat. De fet, l’han foragitat de Palau abans que ho fes la justícia espanyola. En tot cas, la diferència és que Ayuso és dels seus i els catalans són una minoria nacional. El més cardat, però, és que sembla que a alguns lideratges els agradi viure com una minoria nacional discriminada.
1 
