El coronavirus ha acabat fent la caricatura definitiva de l’Espanya de les autonomies gràcies a la Comunitat Autònoma de Madrid. Un territori privilegiat, fruit paradoxal del centralisme espanyol, s’està convertint en el millor argument contra l’existència de les autonomies. Isabel Díaz Ayuso, la presidenta d’aquella comunitat -de bandera i himne creats per concurs públic- encapçala la defensa dels interessos de les classes més extractives de l’Estat, dels que viuen de les prerrogatives d’un sistema que els beneficia tant que s’indignen quan se’ls apliquen les mateixes restriccions que a la resta de ciutadans.
Les manifestacions grotesques del barri de Salamanca, plenes de banderes espanyoles i gent enclenxinada, són el producte paròdic del café para todos, que al cap de quatre dècades ha aconseguit que, a més d’aprofitar-se del poder il·limitat de l’Estat, els que viuen del sistema utilitzin com a sindicat d’interessos una comunitat autònoma de creació arbitrària. Un monstre institucional que, des del punt de vista del règim, és exactament del mateix nivell que velles nacions d’Europa com són Catalunya i el País Basc.
Fins aquí ha arribat la degeneració del règim borbònic; Ayuso és percebuda com un problema polític més greu que Torra o Urkullu. Un desastre del qual hauran de donar explicacions els partits que ens demanaran el vot per mantenir la majoria parlamentària de l’independentisme.
