Aquell clam d’ ‘Europa ens mira’, aquella confiança innocent del moviment independentista en els valors fundacionals de pau i democràcia de la UE, va quedar esborrada d’un plomall quan la justícia espanyola va empresonar els líders polítics i socials de l’1-O dies després d’apallissar als carrers població civil indefensa amb el silenci còmplice de l’Europa política. El mateix silenci que quan es pretenia extradir els consellers i el president a l’exili amb euro-ordres manipulades, quan es va empresonar Puigdemont a Alemanya o quan el Suprem va imposar penes de presó de dos dígits als líders independentistes.
Aquesta Europa política també ha guardat silenci quan la justícia internacional ha parat els peus a una justícia espanyola que actua a cara descoberta en favor de determinats interessos polítics allunyats del dret internacional i el compromís d’Espanya, sobre el paper, amb la carta de drets fonamentals. Una Europa política que ha callat davant la repressió de la dissidència política en una part del seu territori, i que si mai ha intervingut ha estat per espolsar-se responsabilitats.
Però aquest dilluns arrenca el procés del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí al Parlament europeu sol·licitat pel Tribunal Suprem espanyol per extradir i empresonar els legítims eurodiputats. En el termini aproximat de quatre mesos, tots els eurodiputats hauran de votar en un plenari si avalen la persecució de la dissidència política dins de la UE, amb un delicte que ni tan sols existeix en molts dels països que representen, o si per contra, defensen les urnes i el pacifisme com un camí legítim per exercir l’autodeterminació.
L’aritmètica parlamentària ho posa difícil. Els diputats són esclaus de les sigles gràcies a les quals ocupen la cadira, i no hi ha diferència entre VOX, PP, Cs i PSOE a l’Europarlament quan es tracta del conflicte català. Tots quatre voldrien aconseguir el trofeu de caça major, empresonar el president Puigdemont. També els socialistes, malgrat que governen a Espanya gràcies a l’independentisme.
Sigui com sigui, la UE es trobarà en una cruïlla pel suplicatori: si el Parlament europeu dona llum verda al suplicatori, acceptarà la repressió de la dissidència política com a pràctica legítima a la UE. Si l’atura, demostrarà que és capaç de defensar els seus valors fundacionals malgrat els interessos polítics i geoestratègics d’aquest club d’estats. Hi ha qui dirà que a la UE només mana la Comissió Europea, i certament mana molt. Però l’Eurocambra és, al capdavall, la representació democràtica de 500 milions de ciutadans. No és poc.
1 
