El resultat a Catalunya de les passades eleccions espanyoles es va interpretar com un reforçament de les estratègies més pactistes dins dels dos blocs. D’una banda, ERC havia exhibit esforços -molt castigats des d’amplis sectors de l’independentisme- cap a una via preferent de negociació amb l’Estat, descartant la unilateralitat que havia desembocat en el referèndum de l’U d’Octubre. Aquesta actitud era encapçalada, significativament, pel propi Oriol Junqueras, amb un partit compacte al seu darrere. Aquesta moderació estratègica, a més, ha tingut un notori premi electoral, sense més contratemps que la victòria de Carles Puigdemont a les europees.
A l’altre bloc, el PSC liderava el corrent més conciliador de l’unionisme, amb una oferta de diàleg vistosament contraposada al 155 automàtic i permanent. Miquel Iceta fins i tot va mullar-se en les perilloses aigües dels indults, sense que -aparentment- semblés importar-li gaire l’onada d’insults provinents del que ell mateix va batejar com a trifachito. El cas és que el missatge va quallar i bona part de l’electorat menys agressivament espanyolista va retornar al PSC, el seu referent tradicional.
Aquest era el context aparent fins que, de sobte, el mateix Iceta ha fet un gir radical. De cop, el seu antic company Ernest Maragall, exconseller de José Montilla, és un radical perillós a qui cal furtar la victòria i l’alcaldia de Barcelona. No hi ha regles, només un objectiu: L’independentisme no ha de governar. Dit d’una altra manera, la confluència en un diàleg possible deixa d’existir com a hipòtesi. Amb aquest PSC, l’estratègia d’ERC deixa de ser viable.
