Ara fa un any que l’independentisme va donar suport a Pedro Sánchez per desallotjar Rajoy de la Moncloa. El PSOE era el mal menor, l’esperança de diàleg i de fi de la repressió… Avui el règim espanyol no s’ha mogut ni un mil·límetre respecte a Catalunya. És la mateixa política, però amb un llenguatge més amable. Els presos polítics i els exiliats continuen entre reixes o a milers de quilòmetres de casa, amb els drets polítics violats i amb la perspectiva d’una sentència dura. Aquells vots del PDeCAT i d’ERC han tingut un valor zero i només han servit per constatar que el búnquer del 78 trontolla, però que sempre hi ha algú disposat a apuntalar-lo de franc.
Ha estat així des de l’any 1993, quan Felipe González va trobar en CiU un aliat dòcil per cimentar el poder madrileny a canvi d’engrunes. CiU i ERC s’han sotmès durant molt de temps al nacionalisme espanyol del PSOE i el PP amb un somriure d’orella a orella, empesos per la dinàmica de submissió al centralisme que va imposar la Transició. Però mai no s’han qüestionat que tenint la clau aritmètica de la governabilitat d’Espanya podrien col·lapsar el sistema i ajudar a canviar-lo de dalt a baix.
Després del 28A, el PSOE preferiria pagar el peatge d’una abstenció de Ciutadans, aliat de l’extrema dreta, abans que recórrer als vots de l’independentisme. Però el previsible cop de porta del partit taronja el farà acceptar, com ha fet sempre Madrid, l’abstenció del PNB i d’ERC per ser investit. I si els 22 diputats independentistes de JxCAT i ERC per comptes de cimentar encara més el règim, el bloquegen? Amb exiliats i presos polítics i amb el mandat de l’1-O segrestat, per què hauria de governar plàcidament un dels responsables de la repressió? Si el nacionalisme espanyol no es posa d’acord per mantenir el seu vedat de caça, per què tornar-lo a salvar a canvi de res per comptes de deixar-lo caure? De cicle electoral en cicle electoral, amb les institucions col·lapsades, potser algú hauria d’asseure’s a la taula i parlar de democràcia.
