S’han acabat els aplaudiments innocus als treballadors sanitaris des dels balcons. No queda res d’aquell acatament naïf de les consignes que arribaven des del poder. Ja ningú no està disposat a obeir cegament unes ordres, sovint contradictòries, que semblen pensades més per intimidar que no pas per afrontar una crisi sanitària que s’ha descontolat per segona vegada. La pandèmia està posant a prova el criteri dels diversos nivells administratius i, fins ara, no se salva ningú del descrèdit.
Aquesta segona onada ataca una societat que ha desenvolupat anticossos contra els gestors polítics, els mateixos que tant van decretar el confinament, duríssim, de la primavera com l’alegre despreocupació de l’estiu. Només han passat uns mesos i, ara, els mateixos responsables institucionals que lloaven la responsabilitat social de la ciutadania critiquen les reunions familiars i consideren que el gruix de la societat no ha entès res. I amenacen amb multes.
Els hospitals tornen a estar plens, però ara els professionals sanitaris amenacen amb vagues i rebutgen les bones paraules. Hi ha hagut de tot: mascaretes, confinament, toc de queda i rastrejadors de Ferrovial. El que no hi ha hagut són resultats. Aplaudiments zero, doncs.
1 
