Quan s’acabi aquesta crisi sanitària començarà, de forma immediata, un daltabaix social. Molts sectors estaran situats al límit i d’altres entraran en una dinàmica de confrontació laboral inevitable. En aquest sentit, el conflicte més important serà el de la sanitat. Els treballadors dels centres privats i concertats han estat -lògicament, legítimament- mobilitzats en la lluita general contra la pandèmia, sovint molt mal equipats, i és d’esperar que entrin en una espiral de mobilització per equiparar la seva retribució a la dels professionals de la sanitat pública. Als hospitals directament dependents de la Generalitat la pressió extrema de totes aquestes setmanes també passarà factura i no costa deduir que s’afegiran a un cicle reivindicatiu que, a més, tindrà un ampli suport social. Argument imbatible: Si tant ens aplaudíeu, pagueu-nos més.
A l’altra banda hi haurà el Govern català, fent de patró garrepa i amb el pecat original de les retallades que van començar a finals del tripartit i es van intensificar durant el govern d’Artur Mas. La Generalitat haurà d’afrontar aquesta onada de gran conflictivitat sense recursos i havent de respondre dels pecats propis -molts, en aquest àmbit- i de la increïble incompetència del govern de Madrid i el seu mando único. Escanyat financerament, el futur Govern serà atacat sense pietat per uns comuns que -si es queden fora del poder a Catalunya- necessitaran dissimular la seva conversió borbònica contra l’enemic més feble: el Govern català.
El cas és que l’Estat espanyol haurà d’afrontar una crisi profundíssima mentre, simultàniament, defensa la pervivència del règim borbònic. Tot un repte en què veurem la Cort de Felip VIè resistint en cercle parapetats rere l’Ibex, la CEOE, CC.OO. i UGT, els tribunals, la policia, l’Exèrcit, els grans mitjans de Madrid, PSOE, PP, Vox i Ciutadans i… Podemos. A Catalunya s’acosta l’hora de la veritat.
