Un any sense ‘resposta de país’

“La Covid ha silenciat el conflicte polític, ja prou arraconat amb la taula de diàleg i el pols per l’hegemonia política de l’independentisme-autonomisme”

Els magistrats del Tribunal Suprem escoltaven, tot just ara fa un any, els al·legats finals dels líders de l’independentisme que estaven essent jutjats per l’1-O en el judici polític més brutal orquestrat pels poders polítics, policials i judicials de l’Estat. Amb més o menys contundència, tots –tret de l’exconseller Santi Vila- van defensar el mandat del referèndum i la legitimitat de les institucions catalanes, amb l’esperança que fos un judici just, però amb el convenciment interior que la sentència ja estava escrita.

Amb el punt i final al judici, i a l’espera de la sentència, començava la retòrica independentista i s’escenificava una falsa –com s’ha comprovat- unitat per preparar una resposta a les condemnes que demostrés la potència del moviment quan carrer i institucions actuen coordinats. Es va anomenar “resposta de país”, i mai no va existir. Però durant uns mesos, fins el 14 d’octubre, el moment de la veritat, va omplir minuts als telenotícies i les tertúlies i notícies a la premsa.

 

Amb els presos polítics ja sentenciats i amb condemnes de més d’una dècada per a cadascun dels nou empresonats, l’única resposta va arribar des del carrer amb manifestacions i alguns actes dels CDR, reprimits per la policia catalana. Des de les institucions, només paraules i proclames buides. Fins al punt que l’ordre del dia de la Generalitat –empesa, això sí, per ERC- va passar a ser només una taula de negociació en què no es parlaria ni de presos polítics ni d’autodeterminació. I quan la Generalitat va classificar els presos polítics ho va fer en segon grau, en considerar que no complien els requisits per a un tercer grau.

Així doncs, un any després no hi ha ‘resposta de país’. La Covid ha acabat de situar en un pla totalment secundari el conflicte polític, ja prou arraconat amb la taula de diàleg que no dialogaria sobre els presos i exiliats ni sobre l’autodeterminació. I el pols per l’hegemonia política de l’independentisme-autonomisme, a les portes d’unes eleccions ha rematat la feina. Només preocupen els candidats i la guerra ERC-JxCAT –o com s’hagi de dir el conglomerat que surti de les negociacions entre PDeCAT i la Crida-, amb la CUP de fons mai disposada a bastir espais de treball conjunts. La pilota continua al terrat d’Espanya.

 

Comentaris