La irrupció, sobtadament massiva, de Miquel Montoro, agroyoutuber preadolescent, en totes les converses és un fenomen què, des de la seva singularitat, permet delimitar uns quants fenomens socials, alguns d’ells inquietants. D’entrada, la primera constatació és que l’espai comunicacional de la llengua catalana està tan compartimentat i provincianitzat que un personatge popular a les Illes Balears -amb protagonisme consolidat a IB3- no arriba al coneixement de la majoria dels catalanoparlants fins que no s’hi connecta a través dels mitjans de comunicació de Madrid. Als catalans s’hi adreça David Broncano, de La Resistencia, però ningú no coneix el popularíssim Toni Ballador, presentador emblemàtic a IB3.
Tot i que Broncano va tractar Miquel Montoro amb respecte, la tempesta lingüística contra l’accent del noi mallorquí va ser immediata. L’extremisme castellanista de sempre amb el menyspreu de sempre, que contrasta fortament amb la desimboltura total del pagès infantil, que va dominar el plató des del primer moment. No sé quin percentatge de nens de zones monolingües, de castellaníssim accent, saben entendre i parlar una segona llengua amb aquesta facilitat. És més, Montoro va exhibir un bon nivell de català (“bossa de paper, con dos eses“, va puntualitzar) i quan va explicar que a Mallorca diuen “regalo” ho va identificar, correctament i sense dubtar-ho, com a barbarisme castellà.
Miquel Montoro va aprofitar l’oportunitat per reivindicar la pagesia i el producte de proximitat, “encara que costi cinquanta cèntims més“. I va empescar-se la manera d’utilitzar les xarxes socials per afavorir l’agricultura local, fos d’on fos (“compreu fruita i verdura de temporada produïda al vostre poble i la pengeu a Instagram”). Un grapat de lliçons a tenir en compte en un país que ha perdut ses taronges i, sovint, ses pilotes.
