“No és una sentència valenta, és una sentència justa”. Això deia aquest dimecres Olga Tubau, en un dels dies, de ben segur, més feliços de la seva carrera professional en veure absolt el seu client, Josep Lluís Trapero. Aquesta advocada brillant, discreta i impecable ha volgut mantenir l’elegància fins al final. Però, sense negar que la sentència sigui justa –si això és possible després de fer passar un calvari de tres anys a Trapero, la intendenta Teresa Laplana, César Puig i Pere Soler–, cal dir que també és valenta. No ha de ser fàcil ser el ponent d’una resolució que no només absol els quatre jutjats a l’Audiència Nacional, sinó que qüestiona també la sentència del Suprem. Encara menys, fer-ho en el clima de la judicatura espanyola, al costat d’un magistrat de l’ala (molt) conservadora i, sobretot, sota la presidència de Concepción Espejel, “que para todos es Concha y lo será siempre“, en paraules de María Dolores de Cospedal. I això és el que ha tirat endavant el jutge Ramon Sáez Valcárcel, un dels escassos magistrats veritablement (i coratjosament) progressistes de l’Audiència Nacional.
Sáez ha aconseguit arrossegar –per dignitat jurídica– el magistrat Francisco Vieira, de la molt conservadora Associació Professional de la Magistratura. Però no ha pogut amb Espejel, casada amb un coronel de la Guàrdia Civil, condecorada per Cospedal quan era presidenta de Castella-la Manxa i apartada pels seus propis companys jutges d’un cas de la Gürtel per la seva amistat manifesta amb dirigents del PP. També va ser la presidenta del tribunal que va jutjar els joves d’Altsasu i la ponent de la sentència que va condemnar Valtonyc. Aquesta dona és l’autora del vot particular de 400 pàgines –que triplica en volum la sentència– que continua mantenint que Trapero hauria de ser condemnat per sedició. Com diu Quico Sallés, el que ha fet l’amiga de Cospedal ha sigut reproduir l’atestat de la Guàrdia Civil. Aquest vot particular és gasolina per a la fiscalia, si vol recórrer la sentència davant el Suprem. I, malgrat que tècnicament les possibilitats de revocar una sentència d’absolució en l’última instància són mínimes, no li podran dir a Espejel que no ho ha intentat fins al final.
Així és el gruix de la judicatura espanyola, almenys en les seves capes més altes –que inclou l’Audiència Nacional i el Suprem– i a això s’enfronta cada dia Sáez Valcárcel, el nom d’un jutge que avui ha de ser subratllat de la mateixa manera que s’ha de subratllar el de Trapero. El major dels Mossos no volia ser ni heroi ni màrtir, ni és independentista. Simplement va voler evitar apallissar els ciutadans als quals servia per intentar impedir un referèndum que segons l’Estat no tenia validesa, cosa que la policia de la Generalitat tampoc hauria aconseguit a cops de porra, com va demostrar la brutalitat inútil del CNP i la Guàrdia Civil.
Trapero ha sigut absolt perquè era el més just, perquè el magistrat Sáez Valcárcel s’hi ha entestat i perquè, al capdavall, la persecució judicial a la qual se l’havia sotmès ja havia provocat l’efecte buscat: escampar la por –especialment entre els 18.000 homes i dones dels Mossos d’Esquadra i tots els funcionaris catalans– i fer-lo servir contra els líders polítics obligant-lo a desmarcar-se’n públicament, en seu judicial, i a explicar, fins i tot, que havia planejat detenir-los.
