Costa d’imaginar què poden pensar els antics acampats del 15M davant del vodevil polític que està organitzant Ada Colau. L’alcaldessa volta pels restaurants de Barcelona, revolucionada, amb l’únic combustible del suport de Manuel Valls, un personatge polític que sempre va menystenir els indignats de Stéphane Hessel (“aquest moviment no ha arrelat a França”, assegurava l’any 2012). L’heroïna contra els bancs ressuscitada pel candidat a sou de les elits barcelonines. El sí se puede combinat amb els dinars del Círculo Ecuestre. Les assemblees de la PAH pactant amb els consells d’administració de l’Ibex-35…
Ada Colau és l’epíleg grotesc d’un moviment que va tenir la raó, però que va decidir no conservar-la. L’alcaldessa s’aferra a la butaca apel·lant a Pedralbes, abans que marxar per culpa dels altres barris. L’entrada en el sistema dels comuns i Podemos ha estat tan apressada que, en només quatre o cinc anys, Pablo Iglesias suplica algun ministeri a un PSOE a qui havia predit el declivi del PASOK grec amb el dit leninista del líder del poble en moviment. Tots dos, Colau i Iglesias, demanant almoina al PSOE.
Final de la comèdia, doncs. L’únic vector polític capaç d’avançar cap a una democràcia social i republicana és l’independentisme. La resta són simples apèndix del poder.
