Pocs dies abans de les eleccions municipals de 2011 -les que va guanyar Trias- la plaça de Catalunya era un dels escenaris principals del 15M. Allà s’hi condensava la protesta contra un sistema especulatiu que empenyia les classes mitjanes cap a la precarietat econòmica després de l’esclat d’una bombolla immobiliària creada des de dalt. Els ocupants de la plaça -com els de la Puerta del Sol- posaven en qüestió, per primera vegada, els dogmes de la transició i la bandera tricolor, gairebé oblidada, tornava al carrer per reivindicar una democratització efectiva del que, des d’aquell moment, es va denominar règim del 78.
Només dos mandats més tard, les eleccions municipals de 2019 signifiquen l’ingrés del que queda d’aquell moviment, que va ser desobedient i descarat, en la rígida ortodòxia del sistema. Els comuns han donat per bo el dogma principal del nacionalisme espanyol i barraran el pas a l’alcaldia de Barcelona de l’independentisme. Valls assegura que cal fer-ho per la preservació del sistema i Collboni perquè el bloc unionista s’ha d’activar. El règim del 78 diu que Colau és l’elegida.
Ara, liquidat el 15M, a l’alcaldessa unionista li queda la incòmoda missió d’acabar amb l’U d’Octubre. Els presos, els llaços i el suport legal als ferits per les càrregues de la policia espanyola són incompatibles amb el decantament monàrquic dels comuns, que han deixat Ernest Maragall amb la paraula a la boca i tornen a acusar de dreta retalladora a JxCat, com si no patissin la repressió brutal del règim del 78. Els comuns abandonen l’equidistància al primer xiulet de l’establishment, mentre miren de reüll com Pablo Iglesias sua la cansalada pidolant ni que sigui un ministeri. Ada, salvada.
