Ada Colau té per costum destacar públicament la seva amistat personal amb Jordi Cuixart (no n’especifica l’origen ni el moment en què es va iniciar) per deixar clara la seva implicació en la causa antirepressiva. “Se me parte el alma“, li va dir a Marchena quan va testificar. I així, amb l’ànima trencada, ha anat governant.
Fins que han arribat les eleccions. Es poden fer els números de moltes maneres, però a Barcelona els electors han votat contra la política repressiva de l’Estat. Els partits que consideren a Cuixart i la resta presos polítics han acumulat el 60,2 per cent de suport, per només un 36,6 dels que creuen en la versió oficial dels “polítics presos”. Fins i tot extraient Barcelona en Comú de l’equació -una possibilitat que sembla ofendre’ls- la suma dels independentistes, un 39,5 per cent, és tres punts més alta que la dels unionistes: 36,6 per cent.
Així doncs, l’eix de la centralitat social salta pels aires a Barcelona per decisió i conveniència d’Ada Colau. L’alcaldessa -imagino que amb l’ànima fatal, la pobra- ja pot anar a Soto del Real a fer-li una abraçada a Jordi Cuixart i, qui sap, potser donar-li records de Manuel Valls i Jaume Collboni. Per si de cas, Ernest Maragall ja hi ha anat aquest dilluns.
