La sentència absolutòria del Major Josep Lluís Trapero, la intentendent Teresa Laplana, l’exsecretari d’Interior Cèsar Puig i l’exdirector general de la Policia, Pere Soler, és justa. Després de 31 jornades de judici era evident que aquell judici no havia tingut cap sentit. De fet, un sentit sí que el tenia. Segurament responia a una estratègia de la fiscalia i de part de la judicatura que amb els anys i les resolucions que vindran s’anirà destapant.
Sia com sia, la vista oral a l’edifici expropiat a Rumasa reconvertida en funcional seu de l’Audiència Nacional va descarnar dues visions del poder, del monopoli de la força i del sistema judicial. La decisió de l’Audiència Nacional va mostrar que el Primer d’Octubre no va ser res més -a part del seu significat polític- que un fiasco policial arran d’una resolució judicial d’impossible compliment. Els magistrats han deixat pal·lès que abans de pegar a la gent, hi ha altres maneres de fer les coses i altres formes de defensar la unitat d’Espanya.
A l’estrada dels acusats, a més dels quatre encartats, s’hi podia veure un judici als models policials, al fiasco polític del Procés, a la identificació de l’Estat espanyol amb els seus cossos policials i, sobretot, al principi acusatori que vertebra el model de la justícia espanyola. Només cal veure que el vot particular té gairebé les mateixes pàgines que la sentència del Procés escrita per Manuel Marchena. Després del drama, s’ha fet justícia. Però, dissortadament, hi continuen havent innocents engarjolats, alguns morts civils i, els que vindran. Sortosament, podem dir bentornats tots quatre!
