Les dades del darrer CEO posen sobre la taula una nova tendència i és que els partidaris de la no independència (48,3%) superen els que sí volen que Catalunya es converteixi en un estat independent desvinculat del Regne d’Espanya (44%). Aquestes dades obliguen, com hi obliga qualsevol dada, a fer una reflexió a l’independentisme sobre els motius que poden haver incidit en els resultats. De totes maneres també s’ha de tenir en compte que els estats d’opinió fluctuen i d’aquí la necessitat de tenir-ne un control detallat i regular, però també seriós.
Els resultats també poden servir com a toc d’atenció a l’independentisme abonat a la tesi del “no hi ha marxa enrere” quan, de fet, hi ha circumstàncies que poden capgirar el context i de nou fer moure l’estat d’opinió.Tampoc es pot considerar com a prudent la idea que una opció política estigui beneïda amb una tendència de creixement il·limitat i que, per tant, mai podrà tocar sostre perquè és immune a qualsevol altre factor.
La idea que per descomptat ressalta amb llum pròpia en aquest darrer CEO és l’aposta majoritària pel diàleg (82%). Es tracta òbviament d’una aposta òbvia en qualsevol societat democràtica. El que ens sorprendria és que algú apostés obertament pel “garrot” i la “porra” com a solució a un conflicte polític. Les forces polítiques hauran d’escoltar doncs aquesta demanda a favor del diàleg i fer-la possible d’alguna manera, més enllà de les intencions.
Per contra, la unilateralitat té el suport d’un 9,1% dels enquestats, segons el CEO, una xifra minoritària. En tot cas, el que fa aquest informe és posar sobre la taula un retrat de l’opinió dels catalans que mostra un grau de descontentament absolut amb l’estat de la qüestió per l’absència notòria de diàleg. Però l’informe també revela que el preu disposat a pagar pels ciutadans per aconseguir la independència no passa precisament per una fórmula unilateral. Algú haurà d’aclarir si sense ni una mínima moneda d’unilateralitat a la butxaca es podrà adquirir un pam d’Estat català independent.
