L’espectacle de l’Ajuntament de Barcelona s’està convertint en un exemple irrebatible de l’absoluta inutilitat i la despesa estúpida que impliquen les campanyes electorals. Bona part dels electors barcelonins -i d’altres municipis, per cert- no podien fer-se una idea, ni tan sols aproximada, de la utilitat que se li donaria al seu vot un cop convertit en representació al plenari. Evidentment, els votants d’Ada Colau no tenien manera d’endevinar amb quin tipus de suports es convertiria en alcaldessa la seva cap de llista, sempre tan donada a assenyalar amb el dit índex tot el que ella i els seus consideren dreta, casta i elits. El mateix per als simpatitzants del PSC, súbitament convertits en un apèndix polític de l’alcaldessa que els va expulsar del govern municipal pel 155, una aparent qüestió de principis.
Però els més perplexos deuen ser els votants de Manuel Valls. La seva candidatura, Barcelona pel Canvi, ha servit justament pel contrari, convertirnt-se en el suport decisiu per mantenir Ada Colau a l’alcaldia. Ara, els cent mil barcelonins que van optar per la candidatura de Valls han constatat, suposo que astorats, com el cap de llista i dos regidors més van votar per Colau mentre els altres tres s’abstenien. Però és que, uns dies després, el grup de tres regidors de Valls ha patit una subescissió i ara Celestino Corbacho -exsocialista com el propi Valls- se’n torna, després de votar Colau, al grup que no ho va voler fer.
La política municipal de Barcelona ha passat de la màxima ideologització -si més no, verbal- fins a un pragmatisme tan extrem que frega la immoralitat. Que ningú no esperi ètica ni coherència, els pròxims quatre anys seran impresentables.
