Imaginem que el 20 de juliol del 2015, a la fotografia de la presentació de la coalició electoral Junts pel Sí hi hagués sortit la CUP. Tot l’espectre independentista conjurat per assolir la llibertat del país, sense vetos, sense fòbies i sense superioritats morals de cap mena a banda i banda. Com un mirall del carrer. Ni esquerres ni dretes, unitat sense fissures per situar Catalunya a les portes d’una República socialment justa. L’independentisme institucional, estaria quatre anys després en una espiral de disputes electoralistes i partidistes i de retrets com l’actual, o ja hauria recorregut més camí i amb passos més ferms? I si l’error genèric va ser construir una coalició amb la CUP auto-exclosa, i des de la resta de partits i la societat civil organitzada donant per natural i inevitable que el germà revolucionari quedés fora de les institucions i que no assumís cap responsabilitat en el procés, més enllà de ser al carrer i pressionar el Govern?
En una coalició de totes les forces independentistes, qualsevol partit que hagués saltat del vaixell o hagués posat en qüestió la unitat estratègica –que no vol dir unitat ideològica- per interessos partidistes hauria estat penalitzat electoralment. S’ha demostrat que la unitat absoluta dona resultats magnífics en la confrontació amb l’Estat: el 20-S, l’intent de l’Estat i les seves clavegueres de segrestar les institucions catalanes i d’assaltar la seu de la CUP per atemorir el Govern i els partits davant del referèndum va fracassar perquè tothom va defensar tant la Generalitat com la CUP, sense que importés en quin sector de l’independentisme militava. I l’1-O: aquell dia, ni més ni menys, un estat autoritari amb totes les eines de repressió legals i il·legals feia fallida en un dels seus territoris. Va ser una victòria, malgrat que la violència exercida i la repressió posterior n’hagin impedit la seva culminació. I és el gran patrimoni que l’independentisme ha de saber explotar.
Malauradament, aquest patrimoni del 20-S i de l’1-O s’ha convertit en pura retòrica per a bona part de l’independentisme institucional, més pendent de la pugna electoralista autonòmica més o menys immediata que no pas de trobar el punt de reconnexió per seguir avançant com un sol bloc. En aquest sentit, la Diada s’hauria de llegir en clau qualitativa i no quantitativa. La fotografia serà la de les picabaralles, o la de la remuntada? A Madrid li espanta la remuntada, no pas si dos milions de persones surten al carrer.
