10-N, el final de la innocència

"No hi ha diàleg possible. No hi ha tercera via. No hi ha res més enllà de l’Espanya espanyola, de l’Espanya dels justiciers vestits de jutges"

Si en algun sentit poden ser útils per a l’independentisme les eleccions del 10-N és per constatar, definitivament, que amb Madrid, sigui del color que sigui, no hi ha diàleg possible. No hi ha tercera via. No hi ha res més enllà de l’Espanya espanyola, de l’Espanya dels justiciers vestits de jutges i de l’Espanya de les porres i la presó i l'exili per als dissidents. Després del 28-A, i malgrat la bona fe d’un l’independentisme disposat a tornar a investir Pedro Sánchez sense cap garantia, la fal·làcia de l’esquerra espanyola es va desmuntar. L’endemà del 10-N, el PSOE farà una crida a la responsabilitat dels partits d’Estat, és a dir a la dreta extrema del PP i Cs, perquè el deixin manar sense Podemos en nom de la preservació del règim del 78. I en el cas hipotètic que el PSOE brandés la bandera de l’esquerra, per asseure’s al consell de ministres els de Pablo Iglesias negaran tres vegades el dret d’autodeterminació de Catalunya. Ara sí, som al cap del carrer.

L’esperança de l’amnistia és humanament comprensible, com també ho era l’esperança que la sentència del Suprem no fos tan dura per poder buscar una sortida dialogada al conflicte encara que fos postposant el referèndum una dècada. Però essent realistes, no hi haurà, com a mínim durant una o dues generacions, una majoria parlamentària espanyola que estigui disposada a reconèixer que Espanya és un estat autoritari que reprimeix la dissidència política i a ‘perdonar’ l’independentisme. Al contrari, en els propers anys s’albira un Congrés amb una majoria aclaparadora de l’ ‘a por ellos’, amb ganes de fer tot el mal possible a una part substancial de la societat catalana, d’escarmentar-la i de laminar les seves institucions, la seva cultura, la seva llengua, la seva policia, els seus mitjans de comunicació i la seva escola.

 

A partir d’aquí, si els escons independentistes serveixen per bloquejar el règim, benvinguts siguin. Si són per negociar obres en una carretera secundària, no cal que facin 600 quilòmetres, encara que qui els pagui el sou sigui Espanya. A Catalunya caldran mans per resistir, i sobretot, per persistir. El carrer ja ha parlat.

 

Comentaris