Amb molta serenor, en Valentí Carrera explica per primera vegada, en aquesta entrevista amb ‘El Món’, que de petit, quan vivia internat als Escolapis d’Alella, un pare de Saragossa el recollia algunes nits del dormitori col·lectiu i se l’enduia furtivament als lavabos. Els dos s’escolaven en uns dels reservats i allà el religiós, amb els hàbits arremangats, el magrejava i l’impel·lia a agafar-li el penis i sacsejar-lo fins a l’orgasme. D’aquells gemecs no se n’oblida, explica. Carrera ha estat alcalde de Sant Vicenç de Castellet i actualment, jubilat, manté una important activitat associativa al seu poble. No guarda rancor, ni odi per ningú, però després de llegir el reportatge “Jo no perdono”, de Francesc Burguet, a ‘El Món’ sobre els abusos als Escolapis de Balaguer, s’ha vist animat a trencar el silenci.
Vostè va llegir el “Jo no perdono”, de Francesc Burguet, a ‘El Món’, i per això estem aquí.
He viscut si fa no fa els mateixos problemes que explicava ell. Però em semblava que als Escolapis no havia tocat. Pensava que devia ser un cas únic o esporàdic. Però en veure que sí, que els Escolapis també havien estat ficats en aquesta història, vaig pensar que hi havia d’afegir elements i explicar el meu testimoni perquè no quedés en el pensament que tots són uns sants i bones persones. De bones persones ja n’hi ha als Escolapis, i en aquell temps n’hi havia molts, jo estic molt content, però hi havia gent molt violenta i pederastes, segur, com a tot arreu, pel que sembla.
En concret quina va ser la seva vinculació amb aquesta congregació?
Vaig estar tres anys a Alella amb els Escolapis. Allà hi havia una part d’internat i una part que era de noviciat. Nosaltres estàvem a la part de l’internat. Hi vam anar per una beca del Montepío Téxtil de treballadors. Del meu poble n’hi vam anar tres: dels 10 fins als 13 anys. Després d’allà, com que no feien més enllà de segon de batxillerat, me’n vaig anar a Terrassa becat —perquè a casa érem treballadors i allà es pagaven molts diners— i vaig estar-hi fins a preuniversitari, dels 13 fins als 18. A Alella vaig viure la pederàstia en pròpia persona i a Terrassa la violència.
De quina manera va patir la pederàstia?
Hi havia un germà, que es deia Pedro Huerta, i em feia masturbar-lo i, poc o molt, em tocava. El que recordo més és que feia que el masturbés.
I això era de forma puntual o van ser abusos continuats i regulars?
Van ser repetides ocasions. Els tres anys que vaig estar a Alella, cada dia no, però moltes setmanes sí.
I quan de temps s’hi va estar a Alella?
A Alella hi vaig estar tres anys, dels 10 als 13 anys. L’abús va ser regular i entrava dintre de la normalitat. Allà ningú deia res. Tots muts.
Recorda com va ser la primera aproximació que va fer aquest germà?
No sé. Suposo que a l’hora d’estudi, quan anaves a la taula del professor i t’agafava allà darrera, allà és on devia començar el festeig. I després a les nits. Era a les nits.
Incursions al dormitori?
Allà els dormitoris no eren individuals, eren seguits un llit, una tauleta, un llit, una tauleta, una secció d’armaris i uns lavabos… i se m’emportava al lavabo, i allà…
A mitjanit?
Sí. Suposo que no devia ser molt tard, ni molt d’hora. Al cap de poc d’haver-nos posat al llit. Hi anàvem cap a dos quarts de deu. No perdíem cap nit, però era en aquella estona.
Li donava alguna justificació o alguna conversa?
No. No recordo que digués mai res mentre es feia masturbar. Dels gemecs quan acabava sí que me’n recordo. Però fins ara no he estat conscient que allò em fes cap trauma. Em vaig casar, vaig tenir fills, normal. Era una època en què va passar i després molts anys ni recordar-me’n. Tot d’un plegat es desvetlla quan comences a sentir casos com els dels maristes. I jo pensava que dels Escolapis el meu cas era l’únic, però després de llegir l’article d’en Burguet, vaig dir ostres, clavat!
A més d’abusar, en Pedro Huerta era violent?
No era violent. Anava més a la quieta.
Quin retrat en pot fer?
Era aragonès, de Saragossa capital diria jo. El seu pare havia tingut algun càrrec a l’ajuntament de la ciutat, devia ser franquista. Ell tenia no més de 30 anys. Tenia la marca d’una cremada a la mandíbula, portava ulleres i prou. No sé de què ens feia classe.
Donar el seu nom no el preocupa?
A mi tant me fa.
Diu que no li ha provocat trauma, potser no n’és conscient?
Conscientment no, però inconscientment ves a saber, la meva conducta o la meva manera de ser en part és per allò. No m’ho he fet estudiar mai psicològicament.
I aquesta situació la patien més nens a Alella?
Crec que d’allà almenys un sí perquè quan jo vaig marxar l’últim any, quan vam acabar el curs, encara em vaig quedar per colònies, però teníem uns quants dies de vacances abans de començar el curs a l’octubre. I per les vacances, els dies que jo era a casa, vam anar a veure uns parents que tenia a Navàs. Estant allà em van telefonar des de casa per dir-me que el germà Pedro em volia venir a veure. Jo tenia un company als Escolapis que vivia a Balsareny i vaig anar a dormir-hi una nit. Suposo que a aquell company també li havia tocat el rebre. No ho sé segur, no podria posar les mans al foc, però és clar, vam anar a dormir una nit o dues a casa seva i en una habitació que hi havia dos llits. Jo vaig dormir en un i el germà Pedro a l’altre.
L’ha compartit mai amb ningú aquesta experiència?
Mai. És la primera vegada.
Té valor…
Tinc 71 anys, després de 60 anys, i pensant que de trauma no me n’ha produït cap, doncs ja toca.
Per fer justícia?
S’ha de saber. Jo als Escolapis els hi estaré agraït tota la vida perquè allà m’hi vaig formar i penso que em vaig formar bé i fèiem les coses en català. A Alella no, però a Terrassa sí. El que sóc i el meu saber el vaig aprendre allà, on hi havia capellans molt bons. I a Terrassa ja hi havia seglars també, però no em fa res de dir que passava tot això i que a Terrassa, a més, hi havia violència.
Perquè aquesta és l’altra pota de la seva denúncia. Com es vivia aquesta violència?
A Terrassa hi havia un professor de llatí, en Jaume Sans, que era capellà i deia missa. Fotia unes panaderes de l’hòstia. Deia: “els deures!” i qui responia “no els he fet” ja havia begut oli.
Clatellada?
Clatellada no. Pallisses!
Pallisses?
Per terra i a puntades de peu. Una bestiesa. No m’he pogut barallar mai amb ningú i penso que és des de llavors de l’acollonit que vaig quedar. A mi em van traumatitzar més aquelles pallisses. Sempre o gairebé sempre eren contra el mateix xicot, amb el mateix company, un intern de Terrassa, on jo també estava intern.
Així doncs no estem parlant d’una violència lleugera, sinó amb un component de brutalitat?
Brutalitat. Allò era una bestiesa. Un dia me la vaig jugar jo. Quan em va preguntar pels deures li vaig dir que sí que els havia fet, encara que no els tenia fets. Però no me’ls va demanar.
Era una violència que deixava marca física?
Sí. Llavors ja començàvem a portar pantalons llargs. Al damunt una bata. I aquest noi que rebia, a més a més, era disminuït físic, coix. Era més baixet que nosaltres i grosset. No portava espardenyes, portava sabates, les puntades de peu que li fotia per força li devien deixar marques. No les havia vist, però és igual, m’ho puc imaginar. Si és un clatellot, un clatellot no et deixa marca. Si és una bufetada a la cara potser et deixa els dits marcats si la bufetada és forta, però és clar, puntades de peu per les costelles, al cul o a les cames…
És a dir que eren cops a la part inferior del cos, no al cap?
No, al cap no. Del tronc en avall. Un disbarat.
I tota aquesta situació de violència generava comentaris per part dels nens?
Poc. En José Luis Barroso, el xicot que més rebia, de vegades sí que es queixava. “Hoy el Sants se ha pasado”, deia. Era de casa bona. Tret d’uns quants becaris, la resta eren de casa bona. Perquè a l’any 60 costava 2.400 pessetes l’escola. A casa el meu pare en guanyava 180 cada setmana. La majoria, que venien de Terrassa, eren fills de fabricants, de gent benestant.
Així que ningú aixecava la veu contra l’autoritat de l’Església…
Si no tenien el dret a fer el que feien o no els reconeixíem el dret a fer-ho ho feien. Els clatellots no eren res extraordinari. A Alella, si reies o enraonaves, et passaven per darrere i et fotien un calbot, no passa res. Però el de Terrassa era terrible, a més ben parit, alt i gros.
I viure tot això en escoles catòliques ha afectat les seves creences religioses?
A mi no m’ha afectat perquè quan vaig sortir d’allà em vaig ficar a la Joventut Obrera Cristiana (JOC ) i en vaig ser responsable uns quants anys. La fe cristiana no me l’ha malmès. Ara no sóc practicant, però fins als 30 anys vaig practicar. Després ho vaig deixar córrer i només anava a missa alguns diumenges a cantar amb la coral. Però la creença i el sentiment interior, això no va quedar afectat. Suposo que devia entendre que els abusos eren una cosa i que la fe cristiana una altra, tot i que ens ensenyessin en aquest ambient de violència.
I el fet d’explicar públicament ara aquesta situació no li causa malestar o neguit?
Amb alguns coneguts vaig comentar que el dilluns havia d’anar a parlar dels Escolapis al diari, però no sobre què. Però la meva filla petita, que té paràlisi cerebral infantil, a ella sí que li vaig dir: “Dilluns vaig a parlar d’això”.
Però ja coneixia la història?
Li he explicat ara, aquesta setmana. Quan li vaig dir que havia escrit al diari li vaig dir que hi anava per explicar tot això.
I quina ha estat la seva reacció?
Em va preguntar que què em van fer. I li vaig explicar. Em va preguntar si només em tocava i jo el masturbava. Li vaig dir que sí, només això. I em va dir: “ho sento”. Una reacció normal.
A Catalunya s’ha destapat el cas dels Maristes, dels Escolapis tot just ara. Potser és la darrera oportunitat que queda per conèixer la veritat.
La gent afectada hauria de fer un pas endavant i sobretot l’hauria d’haver fet abans. Nosaltres ens vam educar en aquell temps, als anys 60. Et modelen una mena de personalitat suposo, però ningú et deia que no en parlessis d’això. A mi ningú m’ho va prohibir que en parlés, però era allò com la ‘omertà’, la llei del silenci i ningú no diu res. I jo no he dit res o no m’he manifestat fins que he llegit el cas d’aquest a “Jo no perdono”, que les va passar putes com jo, si fa no fa. Doncs parlem-ne. La gent que no se n’escapi, que no quedi tot indemne.
Està bé que la gent expliqui el que sap a través de mitjans. Però institucionalment s’hauria fer una recerca més formal?
Els que vam patir allò ara tenim 60-70 anys. D’aquí 20 anys pràcticament no quedarà ningú que hagi pogut patir aquestes bestieses. És l’única oportunitat pràcticament, però com que amb tot des de les institucions encara estem impregnats de les seqüeles del 36 i el 39. Encara hi ha la gent que té recança de dir i explicar segons què i explicar-ho segons a on. Si particularment això ja ens ve una mica gran, compta ara les institucions, allò és una martingala de ca l’ample. Qui agafa el toro per les banyes? Algú hi hauria d’haver, potser mitjançant els escrits i que la gent que expliqui i ho digui, perquè al final com allò dels nens perduts fa molts anys, que se sabia, però fins que algú no va agafar les regnes… Doncs som-hi…
Quina creu que seria la millor manera de fer una reparació d’aquestes víctimes?
S’hauria de demanar perdó públicament perquè els que han estat traumatitzats per les pallisses o la pederàstia, això no es repara ni amb diners ni amb confessions, això es repara en la mesura del possible amb una declaració de la institució, del pare general del Escolapis assumint que la van cagar i demanant perdó. El Sant Pare ho ha fet en nom de tots, però això no eximeix als altres de que ho facin. Penso que seria una bona cosa.
Però estem lluny d’això…
Jo penso que n’hi ha molts d’animals. A Solsona tenim aquell bisbe que és més boig que un llum de carbur. Costarà que la jerarquia reconegui el que ha de reconèixer, però estem més a prop ara que no pas 25 anys enrere. El que és fotut és si s’han d’esperar 25 anys més. Llavors ja no tindrà color. A demanar perdó sempre s’hi és a temps, però d’afectats ja no en quedarà cap.
En aquest ambient que m’ha descrit als Escolapis era possible que els nens fossin feliços?
Jo sempre dic que els millors anys de la meva vida els vaig passar els tres anys d’Alella. Venia d’un poble que llavors tenia 6.000 habitants, anàvem a l’escola nacional, de gent treballadora i humil. I allà estudiaves, t’alimentaven. Jo sempre recordo el primer dia que vam anar allà a finals d’octubre, era un diumenge i era la festa del Crist Rei. L’última cosa que ens van ensenyar va ser el menjador, parat per 80 interns i hi havia un entremès posat. Jo a casa d’entremès no n’havia menjat mai. Allà fèiem visites a molts llocs, excursions a Barcelona, havíem visitat les fàbriques, ens van portar al portaavions més gran del món, hi vaig fer coses que a casa segurament no hagués fet mai. I estudiar m’agradava, vaig estar bé. Però hi havia això. No sé si hi havia raó o no n’hi havia, però va existir.
Quin sentiment li queda per aquestes persones que van abusar de vostè?
Indiferència total. Ni rancor, ni res, com si haguessin passat una cortina i s’hagués abaixat el teló. No faria res ni per anar a veure’l ni a l’enterro, com si no existís. Cap animadversió directa, ni odi. Només faltaria que, a més de tot plegat, tingués odi. Això és un altre sentiment contraproduent. Hem d’estar en pau amb nosaltres i amb els altres sempre que es pugui.
_______________
NOTA DEL DIARI:
Des de la publicació del reportatge “Jo no perdono”, de Francesc Burguet, ‘El Món’ ha rebut missatges i comentaris de diversos lectors que afirmen tenir coneixement sobre abusos sexuals i violència exercida en escoles religioses durant el franquisme. Qualsevol persona amb coneixement directe sobre casos semblants es pot posar en contacte amb el diari al correu [email protected].
