Un cop més, cal recordar que vivim en un món ple d’interaccions entre espècies. Aquestes setmanes el COVID-19 s’ha encarregat de fer-ho de la manera més cruel: sovint les espècies que no podem veure, els microorganismes, són les causants de més estralls. Pels virus normalment som capaços de desenvolupar vaccins i, a llarg termini, erradicar o controlar les infeccions víriques més severes com per exemple la verola o pigota, erradicada el 1980. En canvi, els vaccins contra els bacteris encara no existeixen perquè, fins ara, els esforços per crear-ne han estat infructuosos.
Les infeccions causades per bacteris, a més, suposen un altre problema: cada cop que són tractades amb antibiòtics, hi ha possibilitats que un d’aquests organismes s’adapti a l’antibiòtic, sobrevisqui i es continuï escampant, fent que ja no es pugui tractaramb l’antibiòtic fet servir abans. És conegut com a desenvolupament de resistència als antibiòtics.
L’any 2019 es va estimar que la resistència als antibiòtics causava la mort de 700.000 persones anuals a tot el món, una xifra que podria augmentar molt més en les properes dècades. Per això és necessari prendre una sèrie de mesures urgents i que es podrien dividir en dues accions: reduir el mal ús dels antibiòtics i desenvolupar tractaments que impedeixin la resistència als antibiòtics. Si no s’adopten aquestes mesures la crisi es continuarà agreujant i, com pronostica l’Organització Mundial de la Salut, el 2050 serà la primera causa de morts a tot el món, per davant del càncer.
Entre els exemples de mal ús hi trobem les persones que pateixen un refredat o la grip i prenen antibiòtics, sense adonar-se que aquests medicaments són incapaços de matar els virus. Així mateix, hi ha una bretxa en el diagnòstic de malalties infeccioses, ja que les decisions sobre el tractament amb antibiòtic s’han de fer en pocs minuts. Seria millor aïllar i fer una anàlisi de la infecció per decidir com tractar-la, però aquest procés pot trigar entre hores i dies, fins i tot amb la tecnologia més nova.
L’ús preventiu d’antibiòtics, sobretot en el sector de l’agricultura, on es fan servir per evitar la propagació de malalties entre animals, també és un exemple important de mal ús. No hem d’oblidar que hi ha bacteris que poden infectar diferents espècies i que és possible que un bacteri amb resistència a un antibiòtic amb què s’està tractant un porc a una granja ens pot acabar infectant a nosaltres.
D’altra banda, el desenvolupament de nous antibiòtics no és una solució perquè, després d’un cert temps, és molt possible que els bacteris també hi desenvolupin resistència. A més, moltes farmacèutiques prefereixen invertir en investigar sobre medicaments dedicats al tractament de malalties cròniques que no pas al tractament de les infeccioses.
Una estratègia per evitar la resistència és administrar un antibiòtic acompanyat d’una altra substància que bloqueja el mecanisme que la fa actuar. Això, però, només es pot fer si aquest mecanisme ha estat ben estudiat. La molècula de la penicil·lina, per exemple, té un anell beta-lactam al nucli que impedeix que els bacteris formin la paret que els embolcalla. Contra la penicil·lina i altres antibiòtics que contenen aquest anell, els bacteris han après a fabricar beta-lactamases, uns enzims que el tallen i, per tant, impedeixen que el medicament funcioni.
Per inhibir les beta-lactamases fa temps que es fa servir l’àcid clavulànic: combinant un antibiòtic beta-lactàmic i l’àcid clavulànic, els bacteris resistents també es poden destruir. Altres estratègies es basen en la combinació de diferents tipus d’antibiòtics, basant-se en la idea que per desenvolupar-hi resistència els bacteris necessitaran més temps i, si obtenen resistència a un d’ells, l’altre hauria de ser capaç de matar-los abans que també s’hi tornin resistents. Aquesta tècnica però, no és efectiva si els bacteris ja són resistents a un dels antibiòtics quan se subministra la teràpia de combinació. A més, hi ha diferents tipus d’interaccions entre antibiòtics i no totes ajuden a reduir el desenvolupament de resistència.
Darrerament s’està intentat posar el focus a noves estratègies que, en lloc d’afavorir l’evolució dels bacteris resistents mitjançant la selecció natural, facin servir el procés invers. Així, quan un bacteri desenvolupi resistència a un antibiòtic, en comptes de tenir més facilitat per sobreviure, es veurà afeblit davant del tractament i acabarà morint. La recerca sobre aquest tipus d’estratègies encara és molt primerenca, però, i s’haurà de veure en quina mesura poden contribuir a frenar la crisi de la resistència als antibiòtics.
