Vot electrònic al Barça

La proposta d'implantar el vot electrònic de Víctor Font, aspirant a la presidència del Barça, és una formidable notícia per la democratització i modernització del sistema de governança del club

Durant bona part de la història de l’entitat, fins el 1978, els presidents –tots, fins ara, homes, per cert– havien estat escollits per sistemes restrictius que no incorporaven el sufragi universal. Eren uns quants associats, els compromissaris, qui decidien en nom de tot l’univers social del club el nom del president, amb l’excepció de les eleccions del 1953, que van donar la victòria a Francesc Miró-Sans per sufragi directe només participat per homes majors d’edat. L’any 1965 el reelegit president Enric Llaudet, escollit per 164 vots contra els 35 de Josep Maria Vendrell, es va atrevir a dir, en plena dictadura, que “l’actual sistema electoral no correspon a la importància de la nostra massa social”. Però el sistema de designació via compromissaris no canviaria fins al 1978, quan es va instaurar el sufragi universal directe mitjançant eleccions en les quals tenien dret a elegir i ser elegits tots els socis i sòcies del club majors de 18 anys, amb un mínim d'un any d'antiguitat com a socis.

Foren les eleccions que amb un 48,6% de participació dels socis portaren Josep Lluís Núñez a la presidència. Aquest percentatge de participació va millorar el 1989 (50,1%); va disminuir el 1997 (34,2%); va tornar a pujar el 2000 (49,4%) i es va superar el 2003 amb la victòria de Joan Laporta (54,7%), el percentatge més alt de participació de la història del club, per tornar a baixar el 2010 amb la victòria de Sandro Rosell (48,1%) tot i que van votar més socis que set anys enrere per l’augment del nombre d’associats, fins que en les darreres eleccions del 2015, amb el triomf de Josep Maria Bartomeu, la participació va tornar a descendir fins al 43,1%. En conclusió, tot i la universalització del club, tot i l’entrada a les nostres vides de les noves tecnologies, un de cada dos socis normalment no participen de l’elecció del president del seu club. I ja no cal parlar de la minsa participació a les assemblees del club, la darrera, del 2018, amb la presència de 987 socis registrats dels 4.530 convocats.

 

Fins al dia d’avui, les successives directives del Barça –i d’altres entitats esportives– han argumentat que no s’ha pogut impulsar el vot electrònic per manca de mecanismes de seguretat i fiabilitat tecnològica o bé, i amb raó, perquè l’administració esportiva pública que regula el sistema d’elecció de les directives no ho permet. Si, com és d’esperar, el Parlament de Catalunya aprova en els propers mesos (finals d’any o principis de 2020) la reforma de la Llei de l’Esport Català i l’Activitat Física i, si com és d’esperar, es modifiquen l’any vinent, els Estatuts del club en funció de la nova normativa, al tradicional vot presencial –que en el cas del Barça, amb socis repartits arreu del país, de l’estat i del món, s’ha de dipositar en un sol dia i en circumscripció única (el Camp Nou)– caldrà afegir el vot electrònic, que posarà fi a les dificultats que ha impedit a milers de socis d’arreu de poder participar en igualtat de condicions logístiques de la vida democràtica del club. I, posarà fi, també, als inefables càlculs numèrics que s’han mantingut inalterables en els darrers d’anys pels quals un candidat s’assegurava la victòria amb els milers de vots presencials –i ben legítims– procedents del moviment penyístic, històricament hipermobilitzat en períodes electorals, els quals acostumaven a decantar la balança cap al candidat oficialista/continuador en detriment de l’aspirant de torn.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?