Tsunami sense gols

Tot i els entrebancs i les circumstàncies, la força de la gent es va fer sentir en un clàssic que va corroborar que Barça i Madrid no arribaven en el millor moment de forma

Clàssic d’alta dimensió emocional el que vam viure ahir a l’Estadi. I és obligatori fer-ne una doble valoració, esportiva i política.

La crònica del matx no comporta grans titulars. Sabíem que els dos equips no arribaven en el millor moment de forma al partit i els noranta minuts de joc ho van corroborar. El Barça va competir, però lluny de l’excel·lència que se li demana, per planter, per història. Avui, que fa deu anys clavats que vam aconseguir una fita única dels 120 anys d’història del club, guanyar els sis títols en un mateix any, és impossible no caure en la nostàlgia per un passat recent que, pel que vam veure ahir damunt la gespa, s’erigeix més llunyà en el joc que no pas en el temps. Feia molts anys que no veiem un equip més preocupat de no perdre que no pas de guanyar, més temorós del rival que confiat en les seves possibilitats. El tècnic, Valverde, en té una part de culpa, per no saber motivar prou els jugadors davant d’un partit així, i no parlo tant de paraules o de projectar vídeos èpics, sinó de la manca d’ambició, d’atreviment, que és projecta en la posició tàctica de l’onze, en la incapacitat de buscar solucions als problemes, en una autocomplaença preocupant que acaba afectant els homes claus de l’equip. Que la peça sacrificada fos Busquets diu molt del canvi de cicle d’aquest equip per molt que Messi sigui etern. Que no se sàpiga o no es treballi el rol de Griezmann, un magnífic jugador, al costat de Messi i Suárez, és decebedor. Que la línia de pressió comenci a la defensa i no a la zona atacant explica moltes coses. I que les forces físiques siguin tan justetes és un avís de cara a febrer, març i abril, quan ens jugarem la temporada a Europa davant conjunts més preparats físicament. Però com hem dit en d’altres escrits, encara estem a temps per buscar fórmules que capgirin un equip conformista per tornar-lo a convertir en un equip amb gana de fer història. El Barça és ara un bon equip, però no és el millor equip.

 

Més enllà de la gespa, el camp del Barça va tornar a ser epicentre d’un clam majoritari a favor de la llibertat i la democràcia. Sense aquesta connotació cívica, compromesa amb la realitat del país, no s’entendria el Barça ni el club seria el que és ara: més que una entitat esportiva amb capacitat d’erigir-se en institució que, a més de promoure l’esport, ha de promoure una idea de drets i llibertats que altres clubs no volen o no poden assumir. Penso que no són justes les crítiques que he llegit a la xarxa contra Tsunami Democràtic en no haver-se assolit tots els objectius planejats per ahir. Més que res perquè Tsunami no és una empresa a la qual s’espera uns resultats sinó perquè Tsunami és, senzillament, una denominació per entendre la força de la gent. I ahir la gent es va fer sentir, hi va ser, una vegada més, tot i els entrebancs, tot i les circumstàncies, tot i la repressió i tot i aquest 155 preventiu amb el qual conviuen certs col·lectius que, com el Barça de Valverde, prefereixen aguantar el resultat que anar a buscar la victòria.

 
Comentaris