Tranquil Barto, tranquil, que és la Guàrdia Civil

El Barça també té clavegueres i la junta de Bartomeu ha decidit emmerdar-s’hi del tot apel·lant a la policia de la repressió per aturar el vot de censura que impulsen 20.000 socis

Qualsevol pot entendre que Josep Maria Bartomeu no desitgi tancar el seu mandat al capdavant del Barça amb l’epitafi de ser el primer president destituït pels socis; el que no s’entén i a més resulta inacceptable és que ell i els seus directius prefereixin sortir arrossegant-se i arrossegant l’entitat. No es tracta de qüestionar la bona fe i conviccions democràtiques de ningú, però cadascú és el que fa i el que demostra i les maniobres del president i la junta per evitar el vot de censura que avalen quasi 20.000 socis és un boicot en tota regla al dret a decidir de la massa social, vulneren els mecanismes de control democràtic del club i sabotegen els valors històrics del barcelonisme.

Josep Lluís Núñez va superar un vot de censura el 1998, dos anys abans de plegar; Joan Laporta va fer el mateix el 2008, també dos anys abans de posar fi al seu mandat. La història demostra que no és fàcil que un vot de censura prosperi, bàsicament perquè la contesa s’afronta amb més eines des del club que des de fora, però sobretot perquè cal obtenir el 67% de vots favorables i aquest llindar és encara més difícil d’assolir que les 16.250 signatures (15% dels socis) que es necessiten per fer possible la votació, després de la reforma d’Estatuts de 2013 impulsada pel duet Rosell-Bartomeu. Tot i això, el vot de censura és democràcia, perquè és el millor mecanisme de control del govern del club per part dels socis al marge de les eleccions; que 20.000 socis del Barça, en plena pandèmia i amb el Camp Nou tancat, s’hagin mogut per posar-lo en marxa és democràcia, i la votació, que s’ha de celebrar abans d’un mes, serà expressió dels valors democràtics que identifiquen el Barça.

 

Bartomeu ha gestionat el club durant més de deu anys, set com a president. Ha fet algunes coses bé i moltes coses malament. Per això el seu mandat és polèmic, contestat i segurament censurable. Al cap i a la fi no deu ser casual que coincideixin l’ensorrament del projecte esportiu del primer equip, la precarietat econòmica derivada d’una despesa ordinària i un deute acumulat de rècord, l’enfrontament personal amb el millor jugador de la història del club (Messi) i una mobilització social sense precedents contra la gestió directiva. I, malgrat tot, encara quedarien arguments per no veure el got totalment buit i sortir del club amb dignitat.

Ans al contrari, això és justament el que Bartomeu i els seus s’estan polint, intentant negar-li al soci el dret a decidir que li atorguen els estatuts, posant sota sospita les 19.532 paperetes validades segons el procediment acordat per unanimitat, posant en dubte el paper arbitral en el procés de la Federació Catalana de Futbol, qüestionant la Secretaria General de l’esport per donar llum verda a la votació, relacionant arbitràriament les signatures amb una trama criminal de revenda d’entrades i, finalment, per fer-ho tot encara més sòrdid i execrable, cridant la Guàrdia Civil; la policia de la repressió contra els votants i les urnes de l’1 d’octubre, contra el govern legítim de Catalunya i contra polítics, líders socials, mestres, alcaldes, empresaris, juristes, informàtics, periodistes, Mossos o empleats de l’administració. Els finals de mandat sovint han estat traumàtics a can Barça, però aquest s’exposa a ser realment esperpèntic.

 
Comentaris