Reflexions a can Barça

Sense voler caure en l’alarmisme, cal que tothom, des de la directiva fins al vestidor, assumeixi d’una vegada els errors abans que prenguem mal

Gerard Piqué, magnífic professional que quan parla es fa escoltar, deia aquest dimarts, en acabar el partit contra l’Slàvia, que el Barça, a pesar de la irregularitat mostrada aquesta temporada, en resultats i en joc, és líder tant a la Lliga com a la Champions. És una manera positiva d’afrontar la realitat, però compte, que no fa tants anys hi hagué un president, Joan Gaspart, que cada mes de febrer recordava que l’equip estava viu en totes les competicions a pesar dels alts i baixos (més baixos que alts) i les temporades acabaven com acabaven. És cert que encara estem a novembre i com ens recordava Piqué hi ha marge de millora. Tranquil·litza saber que el vestidor és conscient de la situació i que aquesta vegada no es criminalitza a ningú (de moment) d’orquestrar una campanya de desprestigi o de derrotisme.

Sense voler caure en l’alarmisme, cal que tothom, des de la directiva fins al vestidor, assumeixi d’una vegada els errors abans que prenguem mal. És ben cert que l’equip va primer a les competicions on participa, tot i que en el cas de la Lliga sort en tenim que els habituals perseguidors estan lluny de la seva millor versió. En quan a la competició europea, les quatre discretes actuacions no fan presagiar res de bo de cara a la primavera, però mai se sap. Recordem que el Barça del triplet de Luis Enrique semblava ensorrat a la indigència esportiva tres mesos abans de tocar la glòria. Coses del futbol. Si aquella vegada es va reaccionar, ara caldrà tornar a fer-ho, amb l’avantatge que tenim més temps i que la situació a la Lliga –almenys en quan a la classificació– és molt millor que la que teníem després de caure a Anoeta la temporada 2014-15.

 

Caldrà en primer lloc que al vestidor emergeixen clarament els lideratges, que parlin clar i a la cara a tots i a cadascun dels companys, sense micròfons ni xarxes socials. Que ajudin als que han arribat a entendre on són. Que ajudin als que estan lluny de l’excel·lència a retrobar la confiança. Que parlin amb l’entrenador, que discuteixin amb ell, que es debati tot i en acabat es marquin clarament els camins més curts per tornar a recuperar les pautes irrenunciables (pressió alta a tot el camp, definició de rols, coordinació entre les línies, l’estatus del pivot defensiu, les ajudes constants, el ritme del joc, els moviments a les transicions defensa-atac...) que permetin a l’equip retrobar la seva identitat. Cal reflexionar i cal tornar al punt de partida iniciat fa més d’una dècada, recalcar els valors que ens van fer grans, fins i tot eterns. Cal recordar qui som. Cal recordar que ens aixequem i millorem davant les adversitats. Cal mirar endavant. Cal oblidar ja el trauma de l’estiu que per a les vaques sagrades va suposar no comptar amb Neymar. Cal refer els principis bàsics de la preparació física –hi ha grans professionals al club que d’això en saben. I cal, fora del vestidor, jerarquitzar d’una vegada per totes l’estructura tècnica del futbol professional i unificar el manual esportiu. El model assembleari és correcte en molts àmbits de la vida, però no funciona amb l’hiperprofessionalisme esportiu. I cal que la directiva i el president facin el que els toca fer: que escoltin els professionals i els donin suport en tot moment.

Potser és una carta als reis (als Mags, els bons) molt elemental, però és que el món del futbol s’entén millor si aconsegueixes sumar lògica, intel·ligència, esforç i talent. I si a més tens la divinitat al teu costat, s’entén i es gaudeix.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?