Per una nova Llei de l’Esport

Catalunya és des de fa anys un país esportiu de Primera Divisió que ara vol ser referència, no només d’èxits esportius i participació popular, sinó també de gestió i transparència

Totes les federacions esportives catalanes, amb la UFEC al capdavant, han aconseguit recollir més de cent cinquanta-mil signatures de suport en favor d’una iniciativa legislativa popular (ILP) perquè el Parlament de Catalunya elabori una nova llei de l’Esport i de l’Activitat Física de Catalunya. Es tracta, pel nombre d’adhesions –el triple de les exigides per una iniciativa d’aquestes característiques–, i per la comunió i unitat mostrada pel teixit esportiu català, d’una de les ILP que entren amb més força a la cambra legislativa. I no és per menys. En joc hi ha l’estructuració, la modernització i el model de gestió de l’esport a casa nostra per als propers anys, segurament dècades, fent-lo homologable a l’organització de l’esport dels països del nostre entorn. S’ha de destacar en primer lloc la feina realitzada per la UFEC i la persistència de Gerard Esteva, el seu president, que des de fa anys treballa per millorar el sistema esportiu català a partir d’escoltar els neguits dels representants del sector, saber-los interpretar, canalitzar, debatre i consensuar adequadament.

No ha estat fàcil tot i la unanimitat del món federatiu davant els recels d’una part de l’administració pública i de certs partits polítics que han titllat el projecte d’intent de privatització de l’esport. Res més lluny de la realitat. El que es busca amb la nova llei, que després d’un procés de debat parlamentari podria veure la llum a finals d’aquest any o principis del vinent, és crear les eines adequades perquè sigui el propi sector esportiu qui executi les seves pròpies polítiques, tant públiques com privades, a través d’un organisme de nova creació, la Unió d’Esports de Catalunya, format per tota la família esportiva catalana. És raonable i lògic que sigui així, que els clubs i les federacions, els agents que coneixen més que ningú el dia a dia, les dificultats i els entrebancs de la dinàmica esportiva a tots els nivells, rebin la confiança de l’administració per gestionar, amb criteris de meritocràcia, els recursos destinats a l’esport català.

 

I és que d’ençà la darrera modificació de la Llei de l’esport, fa gairebé dues dècades, el món de l’esport ha canviat molt i, tot i el creixement i la modernització de clubs i federacions, les polítiques públiques quant a subvencions continuen ancorades amb criteris del segle XX, massa sotmesos al color del govern de torn o a les periòdiques retallades que sempre acaben afectant un sector que engloba centenars de milers d’esportistes distribuïts en més de 12.500 clubs esportius i setanta federacions, als quals cal sumar els quaranta-cinc consells esportius, una cinquanta clubs esportius universitaris i prop de quatre-centes entitats esportives escolars. Tot un univers humà que afecta un dels aspectes claus de la vida, la salut i el benestar.

Com bé recorda Gerard Esteva, el nou model esportiu català ha de funcionar com un bot de rems en què els remers són el sector que fan que l’embarcació es mogui mentre el timó el té el Govern, perquè és qui té la representació popular i ha de decidir què vol promocionar: esport de base, femení, social, d’alt rendiment, esdeveniments internacionals... A partir del consens de les línies mestres és quan clubs i federacions, amb la Unió d’Esports de Catalunya com a paraigües transversal, hauria d’executar i supervisar l’acompliment dels objectius. Així és com funciona l’esport als països capdavanters del món. I, no en dubtin, Catalunya és un país esportiu de Primera Divisió, l’és des de fa anys, i que ara vol ser referència, no només d’èxits esportius i participació popular, sinó també de gestió i transparència.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?