Passades, control, intensitat. Sentit i intenció

L’èxit es basa en la comunió en un entrenador que sàpiga treure el millor rendiment dels seus professionals i uns professionals de nivell que es creguin l’entrenador

Quique Setién ja sap que fer mil passades en un partit no significa, en absolut, tenir el control del partit. Com diuen els que en saben, i Setién en sap, fer centenars de passades a cinc o deu metres en zones còmodes del terreny de joc no comporta atemorir el rival i, fins i tot, si les passades es realitzen a quaranta metres de la porteria de l’adversari, tampoc no suposa un desgast físic del rival. Tenir el control del tempo amb alts registres de possessió de la pilota tampoc és sinònim d’imposar autoritat al camp si al cap de vint minuts el rival descobreix que no hi ha clares intencions de buscar espais o de cercar profunditat. Amb d’altres paraules, el “tiki-taka”, que algú va confondre algun dia amb el domini total del partit, no serveix per res si no hi ha una clara determinació tàctica, sense moviments imprevistos dels jugadors, sense una pressió constant a totes les línies i sense el convenciment de tots i cadascun dels jugadors (i no només d’un) que cal construir cada jugada com una oportunitat per fer gol.

No és admissible que quan la disposició i posició tàctica dels jugadors no funciona –cas de Mestalla, per exemple–, s’atribueixi totes les responsabilitats a l’entrenador. Que en té, és clar, però no pas totes. Els jugadors, que en el cas del Barça se sobreentén que hi són perquè són els millors, perquè són diferents dels altres, han d’aportar aquell plus imaginatiu, tècnic, que no et poden oferir altres futbolistes amb menys capacitat. Resoldre-ho tot a la inspiració del millor, del 10 argentí, és un risc massa elevat per un esport col·lectiu on intervenen onze esportistes. Soc dels que penso que el Barça de Guardiola no hagués estat superlatiu sense l’ascendència, els coneixements i la capacitat de treball de l’entrenador de Santpedor, però que els grans èxits tampoc haguessin arribat si Guardiola no hagués disposat de la màxima excel·lència damunt la gespa. Són dues cares de la mateixa moneda, vasos comunicants necessaris per entendre l’èxit es basa en la comunió en un entrenador que sàpiga treure el millor rendiment dels seus professionals i uns professionals de nivell que es creguin l’entrenador.

 

La situació present encara es pot resoldre si tothom optimitza el seu rol: Setién s’ha de fer seu el vestidor i imposar les idees futbolístiques en les quals creu i els jugadors han d’ajudar el míster a portar-les a la pràctica cada diumenge, cada dimecres, en cada entrenament. Ningú es cansa de guanyar. Ningú es reserva per començar a guanyar. Ningú s’acomoda en els llorers quan hi ha competència. Semblen divises ben òbvies, però convé recordar-les per no caure en autocomplaences injustificades per una entitat com el Barça ni en desànims generalitzats en un equip que aspira a ser el millor del planeta. Del convenciment de cadascú, de l’orgull individual i del treball en equip, el Barça d’enguany passarà a la història o caurà en desgràcia en els propers quatre mesos. Hi ha tots els elements perquè el conte tingui un final feliç. Nomes cal escoltar els que en saben i aïllar interessats, oportunistes i mediocres de la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Setién i Messi, Piqué o Busquets això ho saben perquè estimen el futbol i són intel·ligents. Deixem-ho a les seves mans i a final de temporada els ho agrairem amb un somriure.

 
Comentaris