Llarga vida al futbol femení

Ningú que s’estimi l’esport no pot desconèixer o menysprear el futbol femení

Deia el meu admirat periodista Josep Maria Planes l’estiu de 1936 que “ningú que vulgui ésser home del seu temps, no pot desconèixer o menysprear el fenomen esportiu”. Més de vuitanta anys després manllevo aquestes paraules per afegir que ningú que s’estimi l’esport no pot desconèixer o menysprear el futbol femení.

Aquests dies hem estat atents a l’allau de notícies sobre la convocatòria i posterior desbloqueig de la vaga del futbol femení. Bona part de la ciutadania s’ha assabentat que en ple segle XXI el que demanen les jugadores professionals és un conveni col·lectiu just que es tradueix en un salari mínim anual de 16.000 euros bruts per a una jornada a temps complet. Divideixin aquesta quantitat per dotze mesos, restin una quarta part i descobriran l’import net mensual mínim que demana una esportista d’elit per treballar. Increïble, però cert. També demanen que s’estableixen uns protocols clars en cas de lesió greu o baixa per embaràs. Sí, insisteixo, estan llegint aquestes línies l’any 2019. I sembla que el conveni espanyol serà referent arreu d’Europa, on no existeixen convenis col·lectius pel futbol femení a excepció d’Anglaterra. Per posar-se a plorar.

 

L’acord, que –si no sorgeix cap entrebanc– es firmarà abans d’acabar l’any, és la culminació d’un llarg periple del futbol femení per assolir un reconeixement econòmic, social i mediàtic que s’ha guanyat amb talent, treball i perseverança. Ha costat, però tot arriba. I, com ha passat en tants d’altres esports i disciplines, Catalunya pot presumir de ser capdavantera de l’auge del futbol femení a arreu de l’estat espanyol. Si mirem dades oficials dels Consell Superior d'Esports veurem que l’any passat Catalunya va atorgar 12.925 llicències, superant Euskadi (11.050) i molt per damunt d’altres comunitats com Galícia (6.830), Andalusia (6.800) i Madrid (5.740). El nombre de jugadores federades ha augmentat també en els darrers dotze mesos així com el nombre de categories, que ja en són catorze, cada vegada més a prop del futbol masculí. L’eclosió del futbol femení rau en primer lloc al fet que s’estan trencant per fi els nefastos prejudicis d’arrel masclista que vomitaven allò que el futbol era “cosa d’homes”. Per altra banda ha ajudat, i molt, la projecció mediàtica de jugadores de casa nostra que són mirall per tantes nenes que somien en seguir les seves passes, cas de Marta Torrejón, Marta Corredera, Leila Ouahabi, Alèxia Putellas, Vicky Losada i un bon i llarg etcètera. Però aquest cercle virtuós no es completaria sense la complicitat de clubs, federació, administració, mitjans de comunicació i marques comercials que han apostat decididament pel futbol femení. És evident que encara hi ha molt de camí a recórrer, però la generació actual de futbolistes està posant la base d’un fenomen que anirà a més. Posats a demanar, caldria encara més públic als camps de futbol, més seguiment dels mitjans i més incentius per totes aquelles dones que es vulguin treure el carnet d’entrenadores (ara mateix unes 400 a Catalunya) i àrbitres (un centenar).

En tot cas, que lluny queda aquell primer partit oficial de futbol femení que es va disputar a Londres el 23 de març del 1895 organitzat pel British Ladies Football Club. I quantes traves s’han hagut de superar des d’aleshores durant més d’un segle. De fet, fins el 1971 la FIFA no permetia que es juguessin partits de futbol femení en camps oficials i fins el 1980 aquest organisme no va reconèixer oficialment el futbol femení que, per cert, no va ser present a uns Jocs Olímpics fins el 1996, a Atlanta. Tot massa recent i encara amb mil obstacles per superar. L’any 2004 l’impresentable president de la FIFA Joseph Blatter va suggerir que les futbolistes haurien de vestir “pantalons curts més cenyits i samarretes sense mànigues per crear una estètica més femenina" i “atraure més homes com a espectadors". D’aquesta proposta només en fa quinze anys. Avui Blatter està apartat del món del futbol acusat de corrupció mentre arreu del planeta milers de noies celebren gols i victòries amb joia. Justícia poètica, se’n diu.

 
Comentaris