Lideratges caducats

El Barça viu amb el pols accelerat d’una junta directiva en mode eleccions, un entrenador amb grans reptes però poc crèdit per assolir-los i un equip en procés de regeneració

Bufen temps de canvi al Barça i bufen fort. Què lluny que queden avui aquells dies en què el projecte esportiu era tan clar com els objectius que es perseguien, en què una idea unia tot el club i el movia en una mateixa direcció, en què els lideratges eren fiables i per tant eren forts. Segurament té relació amb el fet que d'aquí a un any i mig (si no és abans) hi haurà eleccions; però també té relació amb què el cicle esportiu fa temps que dóna símptomes d'esgotament i es fan passes per iniciar-ne un altre. I totes dues coses alhora sumen massa interessos particulars amenaçats intentant competir amb l'interès general. En aquest context d’incertesa, de por i d’un cert caos, els dards enverinats sobrevolen el camp de batalla mediàtic, de la llotja al vestidor i del vestidor a la llotja, convertits tots dos, llotja i vestidor, en trinxeres d’un enfrontament gens edificant, amb la direcció esportiva excel·lint en el paper de zero a l’esquerra que li ha assignat aquesta junta directiva.

És difícil saber qui dels dos se sent més pressionat per haver convertit la Champions en un calvari i les desfetes d’Anfield i Roma en les taques que espatllen qualsevol full de serveis. El que és evident és que cap dels dos vol ser el dolent de la pel·lícula, que gairebé sempre acaba mort i enterrat. Per això un dia s’assenyala els jugadors pel seu aburgesament, pel seu cost desmesurat o pel seu poder dins al club i un altre dia s’assenyala la junta directiva pel frustrat fitxatge de Neymar, per una pretemporada pensada per l’enemic o per utilitzar la premsa amiga contra el vestidor. Immersos en aquesta dinàmica, és irrellevant si va ser primer l’ou o la gallina. El que és cristal·lí és que res d’això serveix per guanyar la pròxima Champions, que és el que desitja tot el barcelonisme, inclosos tots ells. Per tant, farien bé d’assumir que ningú està lliure de pecat, que els culers mereixen més respecte i que si aspiren a guanyar res aquest any, hauran de remar tots en la mateixa direcció.

 

I tot i així hi haurà dificultats, perquè el lideratge esportiu és feble o inexistent. El mandat de Bartomeu arrossega una política esportiva erràtica, galàctica i insostenible a mig i llarg termini i el resultat és una plantilla amb mancances, desequilibris i marcada pels vaivens de Neymar. Valverde, per la seva banda, afronta la tercera temporada a la banqueta del Camp Nou discutit pel doble fracàs europeu, erosionat pel futbol més pragmàtic que atractiu de l’equip i amb poc crèdit per liderar la necessària regeneració. I finalment l’equip necessita temps, primer per assimilar la sacsejada que representa els fitxatges de De Jong i Griezman, la reubicació de Sergi Roberto, la degradació de Rakitic i Arturo Vidal, el canvi de paradigma d’un migcamp ara liderat per Busquets, Arthur i De Jong o la pèrdua de la immunitat de Luis Suárez. Segon, per afrontar la redefinició de l’equip amb el llast d’una pretemporada precària d’entrenaments i d’un rosari de lesions importants, estructurals, que han apartat  d’aquest procés a Leo Messi, Luis Suárez, Dembele o Jordi Alba. I tercer per digerir la irrupció inesperada però significativa d’un jugador del Barça B (Carles Pérez) i d’un juvenil (Ansu Fati) que han acreditat tenir un lloc i un paper a jugar en aquesta regeneració.

En aquest context, guanyar al camp del Getafe, com va fer el Barça dissabte passat, continua sumant tres punts, però ajuda a mirar el futur immediat amb optimisme moderat, gràcies a la reacció dels jugadors, amb un partit notable d’actitud individual i d’autoritat col·lectiva; gràcies a la fermesa de l’entrenador, mantenint el nou rumb que ha traçat en aquest inici de temporada, i també gràcies al temps guanyat, que quan el marge de millora és molt gran, és un bé impagable.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?