L’hora dels adeus

La situació de Rakitic al Barça, de vaca sagrada a moneda de canvi al mercat de fitxatges, planteja de forma crua el difícil equilibri entre els sentiments, els objectius i el negoci

És difícil qualificar el trànsit d’un futbolista que en qüestió de setmanes passa de ser intocable a ser prescindible. Iván Rakitic ha completat cinc temporades al Barça i en totes elles ha estat jugador de màxima confiança de l’entrenador, en totes ha superat els 50 partits disputats, era una peça estructural, però paradoxalment s’ha passat tot l’estiu al mercat de fitxatges, del primer dia fins a l’últim, i de moment ha desaparegut de les alineacions titulars de l’entrenador. Rakitic va començar l’estiu dient “el meu lloc ja està ocupat” i l’ha acabat aferrant-se a la seva zona de confort, però aquest estiu marcarà un abans i un després en la seva relació amb l’equip. Algú potser pensarà que és una situació injusta i no li faltaran motius, perquè Rakitic és d’aquells jugadors que sempre sumen, en rendiment i en compromís, que se sacrifiquen pel col·lectiu, que generen estima, però és complicat parlar de justícia en un negoci que mou quasi mil milions d’euros a l’any.

Rakitic va arribar el 2014 a un equip estancat, desgastat, que necessitava una forta sacsejada, evolucionar i el seu impuls ha estat clau perquè l’equip hagi pogut guanyar el triplet del 2015 i quatre de les últimes cinc lligues. Però cinc anys després l’equip ha tocat sostre i no va més enllà, necessita regeneració i tornar als seus origens i Rakitic, segur, no està acabat, però ja no és la resposta. Al Barça sovint hi ha coses que no es discuteixen, com el talent, el lideratge, la fiabilitat o el rendiment de les anomenades vaques sagrades de l’equip; un cop demostrats, amb futbol, victòries i títols, van a missa. Els dirigents són més partidaris de signar-los caríssimes renovacions que d’assumir decisions difícils o impopulars, però hi ha moments en que les immunitats salten pels aires i el Barça en va viure un el mes de maig passat a Liverpool (4-0) en una segona part que, a banda d’esclafar de nou les il·lusions de reconquerir la Champions, va esdevenir un veritable SOS col·lectiu, que feia inevitable la catarsi. En aquest context els rols deixen de ser sagrats i als jugadors se’ls jutja no tant pel que ja han donat com pel que poden donar a partir d’ara. I això és el que li passa a Rakitic. En el fórmula 1 que és el Barça, el migcampista croat ha estat una peça d’alt rendiment durant cinc temporades, però els seus 31 anys i mig pesen i les seves limitacions a l’hora d’oferir solucions als problemes que mantenen l’equip encallat, pesen més que l’experiència i ofici que tan valoren els seus entrenadors.

 

Rakitic, no cal dir-ho, mereix i ha de ser tractat amb el màxim respecte per la seva valuosa contribució a allargar el cicle de victòries d’aquesta inoblidable generació de jugadors liderada per Messi, Piqué, Busquets, Iniesta i Xavi. No tots en són capaços (Arda Thuran, Andre Gomes, Coutinho, Malcom...)  i ell ho ha fet amb humilitat, professionalitat i talent. No mereix sortir per la porta del darrere, com a torna, com a moneda de canvi, com una peça obsoleta que ja no serveix. El seu moment potser ja ha passat, com li va passar al mateix Xavi, quan fa cinc anys Rakitic, Luis Enrique o simplement la llei de vida el van relegar a un segon pla. Mentre sigui al Camp Nou, jugarà, segur, i aportarà, com sempre ha fet, però no serà protagonista, perquè avui el futur del Barça és a les botes de De Jong, d’Arhur, de Sergi Roberto, d’Aleñà, de Riqui Puig.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?