L'hora del COC!

Cal batallar, tot i els entrebancs polítics, perquè els Jocs Olímpics del 2020 siguin els darrers on no s’admet Catalunya com a nació esportiva

Es la historia de siempre: quieren considerarse independientes sin entender que su único derecho a la vida es ser españoles”. Aquesta afirmació és de qui fou el màxim representant del moviment olímpic espanyol, el marquès de Villamejor, el 5 de gener de 1914, com a resposta a la voluntat d’un grup d’esportistes i periodistes catalans de dotar Catalunya d'autonomia esportiva. Més de cent anys després, la resposta de Madrid als anhels de l’esport català a tenir representació internacional és la mateixa. Sí, és la història de sempre.

El 2020 que acabem d’estrenar és any olímpic. I Catalunya, les seleccions esportives catalanes, continuen, en la seva gran majoria, en la immensa majoria de disciplines, tutelades per les estructures esportives espanyoles.

 

I això que ja des de principis del XX, l'esport havia agafat una forta embranzida a Catalunya, que és on s'organitzen els primers campionats esportius en diverses modalitats i on neixen associacions i federacions esportives que, en la majoria dels casos, precediran les estatals. Amb l'aparició d'aquestes federacions apareixen les primeres seleccions esportives catalanes, una realitat perduda en el temps i en la memòria col·lectiva. Es desconeix, per exemple, que als anys vint del segle passat va funcionar una Confederació Esportiva Catalana, que actuarà executivament com un comitè olímpic nacional, amb el vistiplau del baró de Coubertin, el pare de l’olimpisme modern, que el 1923 va prometre estudiar seriosament l’admissió de Catalunya com a membre de ple dret a la família olímpica internacional. Però el cop d'estat de Primo de Rivera aquell mateix any va truncar el somni olímpic català. Hi hagué una nova llum durant la primera etapa de la Generalitat republicana quan el 1933 s’impulsà la Unió Catalana de Federacions Esportives, predecessora de l’actual UFEC (Unió de Federacions Esportives Catalanes). Amb tot, la repressió republicana espanyola contra Catalunya, l’octubre de 1934, i la desfeta de la democràcia, el 1939, acabaran amb les legítimes i històriques aspiracions de l’esport català.

Avui, quaranta-cinc anys després de la mort del dictador feixista, des d’entitats com la mateixa UFEC, el Comitè Olímpic de Catalunya –ambdues presidides per un magnífic gestor que es creu l’esport i el país, Gerard Esteva– i amb el suport cívic de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes cal, tot i els entrebancs polítics, batallar perquè els Jocs d’enguany siguin els darrers on no s’admet Catalunya com a nació esportiva. Perquè si és cert que la Carta Olímpica va ser modificada l’any 1996 per evitar que algunes nacions no-estat, com és el cas de Catalunya, poguessin incorporar-se a la família olímpica, hi ha alguns països que pertanyen a altres estats i compten amb comitè olímpic propi com les Antilles Holandeses, Aruba, Bermudes, les Illes Cook, Guam, Illes Samoa o les Illes Verges. També hi ha nacions que no són estat i que tenen federacions esportives adherides a federacions internacionals com Curaçao, Escòcia, Gibraltar, Irlanda del Nord, País de Gal·les i Palestina. És clar que el camí més ràpid és que Catalunya esdevingui un estat propi per tenir comitè olímpic i seleccions nacionals reconegudes oficialment, però allà on la política no arriba, haurà d’arribar la força de l’immens teixit esportiu català. Com ha explicat en alguna ocasió el mencionat Gerard Esteva, l’estructura d’estat que a dia d’avui està més preparada perquè les federacions catalanes es puguin adscriure a les internacionals seguint tots els passos legals, formals i processals, és la de l’esport. És el moment que Govern, COC, UFEC, federacions, clubs i esportistes tornin a mostrar la flama esportiva que tot i els obstacles que ens ha deparat la Història, no s’ha apagat en més d’un segle.

 
Comentaris