Futbol i política

"Els de sempre, els de l'ànima corcada d'esperit 155, són els que no suporten no pas que es "barregi" futbol i política, sinó que es "barregi" futbol i un cert tipus de política, bàsicament la que no els agrada"

En l'etern debat sobre si és saludable barrejar futbol i política, penso que el futbol i la política van associats, que no barrejats, entenent el futbol com un acte social, participat per la societat i, per tant, per individus que tenen opinió sobre el seu entorn, sobre la seva comunitat, sobre la realitat. No crec que un club de futbol hagi de "fer política" en el sentit partidista, però sí crec que les persones que en formen part no viuen alienes a la política, en abstracte, entesa com a ciència que tracta els afers públics. I quan parlo de la gent que forma part d'un club parlo dels aficionats i també dels directius i els professionals de l'esport, tècnics i jugadors.

 

Quan el cap d'un govern rep protocol·làriament la selecció o un club esportiu després d'una fita aconseguida, no em sembla que ningú es queixi perquè s'estigui fent política. Ni quan sona l'himne nacional abans d'un esdeveniment internacional –cas de les seleccions esportives–. Però si un membre d'un club o federació emet una opinió sobre un fet considerat polític, aleshores sonen totes les alarmes. Si un club de futbol –que és una entitat privada, recordem-ho– s'adhereix, posem pel cas, a la defensa del dret a decidir, és que fa política. Però si un club porta el nom de "Reial" i llueix la corona borbònica a l'escut, com si res, això és normalitat i en cap cas fa política. Aleshores la pregunta és: quina és l'autoritat suprema que decideix quan és política i quan no? Fa no més de trenta anys, els opositors del fenomen esportiu eren, amb honroses excepcions, els intel·lectuals de la cort, que encara veien això del futbol com una cosa menor. L'enyorat Eduardo Galeano, que defensava el futbol com una opció cultural, deia: "En què s'assembla el futbol a Déu? En la devoció que li tenen molts creients i en la desconfiança que li tenen molts intel·lectuals".

 

Avui, admès el pes contracultural que ofereix el futbol, els encarregats de despullar l'esport de tota opinió pròpia és l'establishment mediàtic i polític organitzat en formes de poder que pretenen decidir què es pot fer i què no i de quina manera a la vida. Un club de futbol és el mirall d'una societat, d'un territori, amb veus i mirades calidoscòpiques. I diverses, afortunadament, les quals totes tenen una legítima visió de la realitat i totes tenen, també, el dret a expressar-se lliurament. Si el fenomen de l'esport esdevingués quelcom híbrid socialment, sense cap mena d'afectació emocional individual i col·lectiva, l'esport no seria el fenomen de masses més fabulós dels nostres temps.

 

El gran Manuel Vázquez Montalbán va afirmar, ja en el tardo-franquisme, que "el Barça és l'exèrcit desarmat d'un país amb una identitat esclafada". Que per molts anys continuï sent un exèrcit cívic sense armes, però que mai més hagi de defensar una identitat esclafada, que és el que pretenen els mateixos que posen el crit al cel quan la gent del futbol, de l'esport, es manifesten i es comprometen, com a ciutadans lliures, a nivell polític i social.

 

 

Els de sempre, els de l'ànima corcada d'esperit 155, són els que no suporten no pas que es "barregi" futbol i política, sinó que es "barregi" futbol i un cert tipus de política, bàsicament la que no els agrada. Són els mateixos que encara avui aplaudeixen aquella sentència de Franco que deia: "Haga como yo y no se meta en política".

 
Comentaris