L’equip que el Barça no té

El Barça fa temps que es conforma amb viure del talent individual, però el que necessita per tornar a ser un equip de referència a Europa és un col·lectiu determinant

Superat el primer terç del curs futbolístic, el Barça no dona la sensació de ser un aspirant fiable a guanyar cap de les tres competicions que té entre mans. En 12 jornades de lliga ja suma les mateixes 3 derrotes que en tota la temporada passada, totes fora de casa, la qual cosa tampoc permet confiar molt en la Copa, on les primeres eliminatòries les jugarà a partit únic i al camp del rival. I a la Champions, ha patit força a Dortmund i a Praga com ho va fer l’any passat a Liverpool, però amb equips de menys entitat. L’equip blaugrana potser arribi a l’abril lluitant pels títols, com fa quasi cada any, perquè té bons jugadors i té Leo Messi, però el corrent de fons el condueix al buit.

El Barça fa molt de temps que viu del talent individual de Leo Messi i els que l’acompanyen. Això li ha donat per estirar com un xiclet el cicle victoriós d’aquest equip al futbol domèstic (Lliga i Copa), però no li arrriba per mantenir el nivell exigit a Europa, ni per convèncer amb el seu joc. L’última Champions (i el segon triplet de la història) l’any 2015 va ser l’epíleg brillant en la carrera de Xavi al Barça i també l’últim alè d’un col·lectiu que havia estat tan determinant com el talent individual dels seus cracs. Des de llavors res ha tornat a ser el mateix. Res excepte Messi, perquè l’argentí és el millor futbolista de tots els temps i continua guanyant partits com el de dissabte passat contra el Celta malgrat els 32 anys que l’allunyen de la plenitud física. El club porta uns quants estius gastant-se milionades en fitxatges, que a l’hora de la veritat han vingut més a tapar forats i allargar la vida competitiva d’un equip amb data de caducitat, que no pas a construir un altre EQUIP, amb majúscules, capaç de marcar diferències pel talent col·lectiu, no només per l’individual.

 

D’aquí venen moltes de les dolències que ataquen el Barça els darrers anys amb Luis Enrique i Valverde a la banqueta. Des de la inconsistència a l’escenari europeu (PSG, Juventus, Roma, Liverpool) fins a la incapacitat per aguantar un ritme alt de partit, passant pel futbol a mig gas confiant que el talent farà la feina, l’aposta per la contundència a les dues àrees (Ter Stegen-Messi) davant la incapacitat per governar el joc, la perdua d’energia competitiva i de capacitat de reacció, les desconnexions que donen ales al rival de torn... Tots aquests factors tenen relació amb el fet de tenir un nucli dur de jugadors de gran talent, que ho han guanyat tot, que són molt importants per al club, indiscutibles per a l’afició, però que s’han fet grans, han perdut motivació i també capacitat d’assumir tots els esforços, els sacrificis i els detalls que acaben configurant un col·lectiu potent.

És cert que el club ja ha fet moviments per intentar canviar aquesta tendència al declivi, incorporant jugadors més joves com Dembele, Lenglet, Umtiti, Semedo, Arthur, Aleñà, De Jong o Griezman. És cert també que aquesta temporada l’entrenador, Ernesto Valverde, està sacsejant més les alineacions i donant més protagonisme a aquests jugadors i a d’altres de la pedrera (Ansu Fati i Carles Pérez), tots ells jugadors cridats a formar la base del Barça que ve. Però també és cert que encara hi ha peces sense recanvi (Suárez, Piqué, Messi…) i, sobretot, que per construir un equip nou, a banda de tenir les peces, fa falta deconstruir en bona part l’antic, fa falta temps per reconèixer i consolidar la nova estructura i fa falta aferrar-se a una idea futbolística. Hi ha indicis que el Barça està en aquest camí, però no és un camí curt i tot just l’està encetant.

 
Comentaris