Dependències

El barcelonisme encara no ha deixat de resar al Déu Messi i ja està buscant en Ansu Fati un nou tòtem al qual encomanar-se, quan l’únic tresor que pot tornar a fer gran el Barça és l'EQUIP

El Barça ha arribat a l’aturada de seleccions amb una victòria balsàmica per al resultadisme imperant, però sobretot amb un partit amb missatge per a qui el vulgui escoltar. La suplència de Messi no és un conflicte, sinó una necessitat, i la baixa d’Ansu Fati no és un drama sinó una oportunitat. Es tracta de no enganyar-se convertint els jugadors en superherois, sense els quals el mal triomfa sense remei. Dissabte passat, el culer va arrufar el nas perquè Messi no era a l’onze titular i després va maleir el destí perquè Ansu Fati no hi podrà ser fins al març o l’abril. La qüestió és que sense Messi a l’onze, Pedri, Ansu, Dembélé i Griezman van tenir l’oportunitat d’expandir el seu talent, prenent decisions, arriscant i assumint responsabilitats com no acostumen a fer-ho quan comparteixen espai i pilota amb el millor jugador del món. Pedri va sumar, Griezman i Ansu van desequilibrar, Dembélé va marcar i l’equip va generar ocasions per golejar. Messi té 33 anys, no ho pot jugar tot sense baixar el pistó i descansar 45 minuts (o tot un partit) de tant en tant hauria de ser normal i també bo per al seu rendiment, com es va demostrar a la segona part on va fer dos gols i en va regalar un altre.

Messi no és discutible perquè ha estat el fil conductor de l’etapa més triomfant de la història del Barça, però les circumstàncies l’han acabat convertint aquests últims anys en l’únic argument sòlid. Ell marcava el to del joc, desencallava els partits o els guanyava i no hi havia alternativa. I quan no estava bé o no podia per si sol, tot s’ensorrava. Des del Trident (Messi-Suarez-Neymar) cap aquí, el talent individual s’ha menjat el joc col·lectiu i aquest és el cercle viciós que s’ha de trencar en la nova etapa que comença. El barcelonisme encara no ha deixat de resar al Déu Messi i ja està buscant en Ansu Fati un nou tòtem al qual encomanar-se, però la realitat és que l’únic tresor que pot tornar a fer el Barça realment gran és l’equip, la seva cohesió, la personalitat, la competitivitat, la identitat, la riquesa tàctica i els recursos. El talent individual se li suposa.

 

Sempre hi ha qui diu que al Barça no hi ha temporades de transició i deu ser cert, però la realitat és que l’agost passat a Lisboa va morir un cicle i ara en neix un de nou, que necessita el seu temps per ordenar-se, per armar-se i per créixer. Aquesta temporada el Barça pot competir per una Lliga, una Copa o una Champions; no és poca cosa i no hi ha de renunciar, però la feina més transcendent que té entre mans Ronald Koeman i tot el club no és guanyar un títol per no encadenar dos anys en blanc, sinó posar els fonaments d’un equip capaç d’aspirar a tots els títols els pròxims deu anys. Per això la mitjana d’edat de les alineacions ha passat dels 29-30 als 25-26, per això l’interès col·lectiu i el rendiment estan per sobre dels noms, per això una absència de Messi és or perquè altres s’acostumin a ocupar més espai de decisió i per això l’absència d’Ansu Fati, per malaurada que sigui, ha de ser una oportunitat perquè Pedri es consolidi, Dembélé es faci gran, Trincao tingui més minuts o perquè la Masia posi una altra peça del trencaclosques amb Konrad. No és moment d’ancorar-se en les dependències, sinó d’obrir-se a les aliances i sumar a la causa tants efectius com sigui possible.

 
Comentaris